Desolació

El poeta, pintor i professor Josep Gerona és un dels impulsors de l’associació Papers de Versàlia, creada l’any 2001 i dedicada a promoure i difondre la creació poètica. El darrer dels seus llibres és El no-res perdura sempre. El títol, dur i desesperançat, reflecteix la desolació de l’autor davant de la mort sobtada l’estiu del 2010 de la seva filla Maria, de catorze anys, ofegada en una piscina. Els poemes del volum comprenen el període entre 2003 i 2020, és a dir, n’hi ha d’anteriors a la tragèdia i n’hi ha d’escrits fins i tot deu anys després. Gerona estructura l’obra en cinc parts: Bach, Mozart, Beethoven, Stretto i Coda. Ens trobem davant d’un llibre de dol, però que alhora es proposa “fer-te seguir viva”. Memòria del viscut (“la gran lluna roja que em portà el seu comiat,/ la nostra afició compartida –admirar-la/ cada nit des del balcó–”) i absència feridora (“Per a nosaltres, els que t’estimàrem,/ vas arribar sens dubte massa d’hora/ a la Bifurcació davant del Bosc/ on vam haver d’aprendre a esqueixar-nos”) es fonen en versos que ens commouen. També quan, escrits abans de la mort de la filla semblen anunciar-la: “La meva dolça, pobra filla,/ que també haurà de morir,/ em porta, tanmateix, el consol.” La pèrdua de Maria inspira versos bells i commoguts: “El teu pare et busca en els núvols del cel./ ¿Quines formes pren ara la teva ànima?/ ¿Quina nova mar és la teva cabellera?/ El teu pare et busca sempre/ en la cara de la lluna.” Josep Gerona s’imagina la seva filla amb Emily Dickinson: “Que (...) les seves dues animetes/ van ser i són la mateixa –una sola–/ i que estaran felices coneixent/ el secret amarg de totes les coses.” La represa creixent de la normalitat produeix en l’autor un sentiment angoixant de traïció al seu record i anota: “Això és la meva vida/ els assajos que vaig fent/ per treure’t ara del blanc del no-res/ en els poemes i en els dibuixos.” Ja cap al final, llegim un dels millors poemes del llibre, Et vam donar el cos, d’una essencialitat de cristall. I a la darrera part del volum ens amara una enyorança esquinçada pel gest incessant del temps: “Els trons, el vent i el cant dels ocells –són/ les teves noves paraules?”