Àngels Gregori

Les vides individuals no es comprenen del tot sense un context, sense un passat. I troben, de fet, la plenitud del seu sentit quan hi dialoguen. I al mateix temps quan parlem d’una literatura no ho podem fer significativament sense posar en relleu unes figures concretes que hi assumeixen amb coratge i talent una responsabilitat d’obrir camins.

Per això no podem explicar la nostra literatura d’avui sense referir-nos a Àngels Gregori. I alhora no podem parlar d’Àngels Gregori sense esmentar el seu vincle fundacional amb la ciutat valenciana d’Oliva (“Un edifici sòlid, el de la nostra infantesa”), on ha impulsat un dels nostres principals festivals literaris i on encapçala la fundació que vetlla pel llegat de Francisco Brines. Però ens equivocaríem si volguéssim recloure la seva formidable dimensió literària encapsulant-la dins un territori definit.

Gregori, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha presidit el PEN Català i ha entrellaçat els seus passos literaris amb els d’altres cultures i geografies. Ha llegit molt i bé i ha guanyat alguns dels premis literaris més prestigiosos. Ara Gregori ha publicat Jazz, un poemari dedicat a una altra personalitat d’Oliva, l’actor i cantant Vicente Parra, amb un perfil propi, com Àngels Gregori, que és ferma, valenta, consistent i brillant.

I que no es resigna. L’obra poètica de Gregori està escrita amb rigor i ambició, amb exigència i compromís. Hi ha tensió i reflexió però no fredor, perquè l’emoció continguda hi alena intensa: “Hi havia un lloc al món on m’esperaves” o “Només se’n van per sempre de nosaltres/ aquells que no van abraçar-nos mai del tot”.

Gregori celebra la bellesa i estima des d’una mirada integral: “Et mire mentre dorms i ets el poema/ que he volgut escriure des dels meus trenta anys”. A Jazz anota: “Tots els propòsits de fugir són, en el fons,/una forma fallida de l’intent de tornar a casa”. Àngels Gregori reivindica el present (“Acaba d’aturar-se un ocell a la finestra:/ segurament és el més a prop que estaré mai de l’amor”) i proclama la memòria, des d’on arrela i es qüestiona: “Que no tornarem mai als llocs on vam besar-nos,/ que no són en cap mapa, que tenia raó Moby Dick,/ que els llocs de veritat mai no hi són”.