La penúltima paraula

En una època convulsa, d’incerteses i precipitacions, de crispació i incoherències, cal celebrar les veus serenes i ben fonamentades que constitueixen un testimoni de sentit i dignitat en l’aventura de viure. Aquest és certament el cas del llibre La penúltima paraula. Memòries per a una Església renovada del teòleg Antoni Matabosch i Soler, nascut l’any 1935. Matabosch hi fa memòria i balanç dels aspectes més rellevants de la seva trajectòria, però alhora hi podem copsar la seva visió del món i el seu tarannà. D’esperit inquiet, cordial i d’un humanisme autèntic i empàtic, Antoni Matabosch va seguir un complet procés de formació a Roma o a Bossey. Atent a les transformacions de la nostra societat, la seva sensibilitat el va acostar a Roger Garaudy, Raimon Panikkar o la comunitat de Taizé i als moviments que des del cristianisme assumien un clar compromís social i de consciència ecològica, i que propugnaven un ecumenisme de diàleg i col·laboració amb altres confessions religioses, incloent-hi la seva destacada implicació en el Consell Mundial d’Esglésies. Vinculat a una concepció de l’Església arrelada a la gent i al país, Matabosch va participar en la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat del mes de desembre de 1970 en contra del Consell de Guerra de Burgos en què es jutjaven sense garanties jurídiques setze persones acusades de pertinença a ETA. Però a La penúltima paraula Antoni Matabosch també ens parla de la Caputxinada i de la campanya Volem bisbes catalans, o del document Arrels cristianes de Catalunya. Home clau de la Facultat de Teologia de Catalunya, de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, obert als laics, i de la Fundació Joan Maragall, sobre cultura i cristianisme, Antoni Matabosch ha fet, inspirat en la vocació modernitzadora del Concili Vaticà II de Joan XXIII i Pau VI, contribucions decisives a connectar l’Església catalana amb els corrents més consistents i avançats de renovació. Ens pot sorprendre el títol que Antoni Matabosch ha triat per a aquesta obra, però ens ho explica així: “A tots els bisbes que he tingut els he dit que els vaig prometre obediència i que tindran la darrera paraula, però que jo sempre tindré i exerciré la penúltima paraula!”.