Altres plagues

Laia M. Llobera va guanyar el premi Ventura Ametller de 2019 amb el seu primer llibre de poesia, L’arquitecte, una obra valenta i incisiva que ens confronta amb la construcció del jo i de l’altre, del reconeixement en qui som i de l’experiència, des del desig i el rebuig, de l’alteritat, que alhora ens acull, ens conforma i ens trasbalsa. Ara Laia M.

Llobera ens ofereix un nou volum, Altres plagues, introduït per un pròleg d’Àlex Matas. El títol ens remet a plagues com la pandèmia, però també l’especulació, el militarisme, l’espoliació del medi, la incomunicació.. La veu de l’autora és sensible, solidària i dialoga amb la tradició artística de la modernitat.

Avançant per les pàgines d’Altres plagues, constatem com l’autora aposta per l’abstracció, la contenció, la tensió del vers, amb una poesia que no és descriptiva, sinó que es fonamenta en la intuïció i s’hi adreça. I, malgrat que es recolzi sovint en l’abstracció, això no li impedeix transmetre una emoció colpidora: “Ja mai més n’hi ha hagut prou de desvesprar-te, de creuar/ quiets tots els paratges, per oblidar què ens fa ser així, el/ revers del que volíem. Per desvestir-te de la pesta que duus/ dins.” A Altres plagues, Laia M.

Llobera alterna poemes amb proses, com els apunts breus sobre quadres de Kandinski. I hi pressentim Déu en la bellesa de la natura, que ens convida a generar formes de representació simbòlica: “He confós Déu amb un nenúfar.” A Altres plagues hi ha observació i reflexió. I hi respira una certa lucidesa i desolació: “Continuem conreant la vida que ens colga”, “Crèiem en arbres molt més alts.//Existim, com fugen les guineus”, “Constates que els nostres buits s’assemblen i que l’existir,/ des d’ara, serà inventariar estepes”, una consciència dolorosa de la pèrdua: “Busco/ la imatge que et retingui// i he heretat la pèrdua”.

La poesia de Laia M. Llobera travessa llibres, coneixements, pintures, geografies, vides...: “De nit, em llevo, et buido les butxaques i em quedo jo les pedres./ Ara també somio que ploro.” I el desig i l’anhel de l’altre persisteixen, intensos sense ingenuïtats: “Com dos ulls que busquen ulls des d’una ruta al fons del gorg”, “Marxo sense saber si sabré tornar a trobar-te.”