Antoni Clapés: escriure el silenci

Clapés és una de les veus majors de la literatura catalana. Nascut a Sabadell l’any 1948, ha construït una trajectòria excel·lent com a poeta, traductor i editor. L’any 2020 va publicar el volum Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009), que es complementa amb un altre publicat el 2022, No cal repetir aquest instant (obra reunida II, 1982-1997).

Aquest nou volum inclou un important pròleg a cura de D. Sam Abrams, que ens aporta claus valuoses d’interpretació i ens ajuda a comprendre els lligams de Clapés amb altres autors rellevants. La poesia de Clapés és reflexiva i d’una gran contenció formal.

La seva escriptura, que alterna el vers i el poema en prosa, esquiva l’anècdota i cerca el fil essencial que defineix el sentit últim del que som. De vegades és metapoètica: “Escriure, fer-se centre de la mirada de l’altre: una mirada que tracta d’hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l’espill on es reflecteix un alè creador. Abandonar el jo, esdevenir l’altre.” No cal repetir aquest instant conté els reculls: Epigrafies/Epigramies, Trànsit, Matèria d’ombres, Tagrera, Minerva, Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap.

Un dels trets que defineix la poesia d’Antoni Clapés és el diàleg amb el silenci i la llum: “Esborres/ tot escrivint el silenci”, “La llum colpeja de biaix les dunes. Tot és silent, res no varia; ni tan sols el temps, avarat en l’instant present”. Arreu la consciència de ser efímers: “Torna a escolar-se una pacífica tardor.

El sol, afeblit, daura els erms, i la fullaraca va apilant-se a les torrenteres. Comença a bufar un aire prim, gèlid. Cap on fuig el temps?” i una aproximació serena a la memòria i a l’oblit: “Lluita contra l’oblit: parracs de vida estesos, bugada que oneja al pas inclement del temps, espurneig de l’efímer damunt la brasa ardent de la memòria.

Ebri vol d’una abella damunt les glicines. Articulo somnis.” I es capbussa, com a Minerva, en el territori inquietant i fecund del desig i l’amor: “Molt més enllà d’aquestes/ paraules. Nàufrag de tu”, “Només veig allò que tu somies”, “Escric el poema: flors en la teva boca”, “Cor meu, què vols, què cobeges:/ l’amor o la idea de l’amor?”