‘Proses de l’entreclaror’

Amb la publicació de Proses de l’entreclaror Jordi Llavina ens ofereix una col·lecció exquisida de textos, que van des d’un apunt breu a contes sencers de més alè, relats ben articulats amb uns personatges dibuixats amb precisió, com succeeix amb El filòsof i el pagès, inspirada en Martin Heidegger i on anota: “Al pagès no l’escalfava sinó el coneixement directe de les coses, la saviesa immediata del seu món.” Proses de l’entreclaror és un llibre amb un títol que ens remet a unes passejades matineres de l’autor i constitueix una invitació a gaudir de la força i de la bellesa de la paraula en tota la seva capacitat expressiva. Jordi Llavina, que n’és un dominador excepcional, hi assoleix un veritable cim de precisió i de subtilesa. Ens hi explica, a més, la seva consideració sobre el fet literari: “La literatura ens fa pujar uns quants esglaons per sobre del nivell de la realitat anodina. És com si ens redimís de la seva quotidiana grisor.” La prosa de Jordi Llavina aconsegueix descripcions d’una qualitat insòlita i ens ofereix guspires que ens fascinen i que ens commouen: “Era aquella prima llenca verda tota esquitxada de botons grocs de flors que havia brotat d’aquell fang i d’aquell trencadís de runa el que m’ha fet considerar la incontinència de la naturalesa. I també la seva contingència.” Al pròleg del volum, Ferran Sáez assenyala: “La mirada és la substància d’aquest llibre.” Però ens equivocaríem si imaginéssim que l’obra consisteix en una mena de recull de proses pictòriques perfumades, com “El creixement de les figues embalsama l’aire del camí. Llenyoses, les glans; toves i emmelades, les figues”, i d’aquarel·les literàries com Una mena de pluja: “Era tan poca cosa que ni tan sols mereixia el nom de xim-xim: semblava que plogués rosada damunt el meu cap nu. Més ben dit: que nevés rosada. No hi havia gens de pes, en aquella aigua.” A Proses de l’entreclaror hi ha, a més, pensament crític (“La pluja, però, ha fet molt de mal. Darrerament tendeix a fer-ne”) i ironia, com a l’esmolat: “un camí herbós és com un home verbós; la naturalesa herbosa amaga l’essència del camí igual que una naturalesa verbosa amaga l’essència de l’home. El primer, no l’han escatat. El segon, no l’hem escatit”.