Contra l’abisme

Si la paraula ha acompanyat la humanitat pel llarg camí d’entendre i explicar el món, la poesia ha esdevingut un recer on desem i expressem, des de la paraula, les emocions decisives de la nostra existència. Els versos ens conviden a aturar el temps, a mirar endins i a reconèixer en l’altre la nostra joia i la nostra desolació. Per això l’amor i la mort són ben presents en la literatura i en ocasions conflueixen dins d’una mateixa obra. És el cas de Teler de zèfir, un poemari de Josep Micó Conejero. Teler de zèfir té un esperit elegíac, però no pas de nostàlgia ensucrada, sinó d’evocació sensual del plaer compartit (“imantem els llavis assedegats”) i de cant d’absència (“ara que no hi ets,/ hi ha un vidre que em talla l’alè”). El volum, estructurat en tres parts –camí de vents, itinerari i besllum–, té una dimensió de viatge a través de la memòria i dels paisatges, on emergeix arreu aquesta tensió terrible i fecunda entre eros i tànatos. La presència anorreadora de la mort ens convida a entomar el dolor per trobar-hi l’impuls de l’esperança: “el dolor de rescatar fragments serà una forma de resurrecció, semblant al viure.” A les pàgines de Teler de zèfir seguim un recorregut que ens duu pels carrers de Lisboa, París, Terol o Sevilla, però també pels paratges del Pirineu, els Picos de Europa o la Bretanya. Josep Micó Conejero anota: “valoràrem més el goig de volar que el pes de les ales.” El repte era construir “ponts contra els abismes dels dies”, ens diu Micó. Aquests poemes són apassionats (“el teu somriure/ era un camp de blat farcit de roselles”), exultants de vida: “–hi vaig sentir la plenitud del cim–/ els anys passats m’han fet copsar/ quina fou la magnitud de l’alçada.” A Teler de zèfir trobem una afirmació i una reivindicació de la sensualitat, una celebració dels sentits (“olor d’ombra de bosc”). La darrera part del volum, besllum, culmina el missatge que ens transmet amb imatges d’una bellesa intensa i ferida: “els nostres cossos estremits de llum/ caminaran units/ la sendera transparent de maragdes”, des de l’anhel de persistir, malgrat la consciència trasbalsadora de l’abisme: “ja no tornarà el tren de les coses petites/ i una ombra de marbre no em deixa alenar.”