La mort de la poesia catalana

Jordi Valls és un dels poetes més rellevants de la nostra literatura i acaba de publicar Tractatus de la mort de la poesia catalana, un títol que ens remet al Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein. Cal aclarir tot seguit, però, que l’excel·lència del contingut del volum desmenteix la interpretació literal d’un títol que algú podria considerar de mal averany per a l’expressió. Però és cert que hi ha una manera carrinclona i mel·líflua d’entendre la poesia catalana que no faria pas cap mal que quedés reclosa en el passat: “Que es malmetin doncs els versos amables,/ els poemes encartonats i falsos.” El volum s’obre amb un pròleg de Lluís Calvo que ens ofereix pistes ben fonamentades per endinsar-nos en la personalitat i l’obra de Jordi Valls. El primer poema del Tractatus comença amb aquest vers: “Si la poesia és el tanatori de la paraula.” I el darrer dels textos s’inicia: “El poema és el cementiri de la paraula.” Jordi Valls sap que l’ésser humà s’ha enlairat des de la paraula i que la poesia n’és un suport primordial en l’esforç tenaç de lucidesa i de dignitat, de construir un sentit per a l’existència. La poesia és l’últim reducte de la paraula humanitzadora. Arrapat a la realitat concreta, Valls l’observa amb esperit crític, ironia i tendresa. Som el que hem viscut i el que anhelem, però Valls ens recorda que “Escollim la memòria/ que més ens convé”. La realitat ens mostra “una veritat a mitges”. Que Jordi Valls és un poeta important ho acrediten els premis obtinguts i els volums editats, la profunditat radical de la seva mirada, però també que hi trobem imatges com “Has escrit un núvol a l’aire”, “El mar d’esquenes amples” o “Que altes són les muralles del temps”. Valls té la saviesa autèntica de l’escèptic, que l’empeny a dir: “L’eternitat no vol perdre el temps amb nosaltres”, però no és un nihilista, perquè no renuncia ni a la tendresa ni a l’esperança. Reprenent el fil de les Cartes a un jove poeta de Rainer M. Rilke, Valls escriu una Carta a un jove poeta. Hi diu: “el poema exigeix les paraules exactes.” I conclou: “podries fer el poema ara mateix, només/ cal que respiris, que esperis el moment just/ per fer l’abordatge. Persevera. N’ets la llavor.”