Nicea

Lluís Busquets es defineix com a professor, escriptor i periodista, però hi podem afegir tot seguit altres vessants significatius d’aquest homenot polièdric que impressiona per la magnitud de la seva petjada en la nostra vida cultural. Hi conflueixen dos trets que sovint no van alhora: savi i combatiu. Aquestes característiques en fan un assagista brillant, que no vacil·la a l’hora de plantejar-se reptes. Fer una ullada a la seva producció suscita gratitud i admiració. Entre les seves publicacions recents, m’aturo en la novel·la L’escàndol de Nicea. Busquets té la mà trencada en la construcció de llibres d’una certa complexitat. La temàtica que ha triat en aquesta ocasió relliga els debats religiosos d’ara amb els dels concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381), promoguts, respectivament, pels emperadors Constantí i Teodosi. Pel que fa al present, L’escàndol de Nicea entra de ple en el debat sinodal dins de l’Església catòlica i, d’una manera ben directa, en la reivindicació que les dones puguin assumir ministeris sacerdotals. Però més enllà de les idees i els moviments que s’hi recullen, la novel·la té uns protagonistes actuals que afronten daltabaixos i neguits personals. Hi resseguim les tensions que dins de l’Església antiga es van donar a l’hora d’explicar la naturalesa del vincle entre Jesús, el Déu pare i l’Esperit Sant. És a Nicea i a Constantinoble que es referma la condició consubstancial de Jesucrist amb el Déu pare, en una pugna aferrissada amb l’arrianisme, que negava aquesta consubstancialitat i que va arrelar amb força en una part de l’Església. L’obra de Busquets ens n’ofereix una visió històrica, però, a més, ens convida a reflexionar sobre la interdependència entre poder polític i religiós. A L’escàndol de Nicea hi ha pensament, però també emoció. Hi trobarem pàgines magistrals dedicades a la saviesa i a la fragilitat, a la lluita pels ideals profunds, a les pulsions bel·licoses que impregnen l’aventura humana, a la pèrdua de consciència ètica. Busquets té, a més, l’encert d’encabir en la narració, per reforçar-ne la versemblança, personatges reals com la directora de la revista Sàpiens, l’arquebisbe de Barcelona o una coneguda monja catalana d’origen argentí.