El foc i la desolació

Eduard Casas ha desenvolupat en els darrers anys una intensa activitat literària, que s’ha plasmat en l’organització de nombrosos actes poètics i cívics, però, a més, en l’edició de poemaris com Vol en cercles o Cap al tard. L’esfera porpra s’hi afegeix aprofundint en l’assoliment d’una veu pròpia, alhora lírica i crítica. En aquesta ocasió el volum s’obre amb un pròleg de Marta Pessarrodona i el tanca un epíleg de Lourdes Godoy. Veus de gruix per acompanyar una obra bella i commoguda, que es desplega en el territori que va del foc del desig (“vull més vida”, hi escriu Casas) a la desolació davant de la pèrdua i l’absència, com la d’un germà de l’autor, al poema final. En uns mots introductoris, Eduard Casas evoca una imatge d’infantesa que ens ajuda a entendre el títol triat: “observava, absort, el color de la llum a través de la pell. Podia restar llargues estones amb la ment en blanc, captivat pel color porpra del teixit il·luminat.” Amb una sensibilitat exquisida per descriure la dimensió íntima del paisatge, l’home reflexiu emergeix ara i adés als seus versos com un alè que ressorgís de la memòria heretada i viscuda. Hi sovintegen els records lluminosos: “Tinguem present/ cada besada, cada glop de vi,/ cada cançó que vam oferir/ als amics, a les noies d’ulls d’aurora/ que posaven nom als estels/ a les nits de vi i dansa.” Però arreu s’hi percep la fugacitat: “El temps és una pluja d’oblits”. A L’esfera porpra hi ha un reconeixement de la fatiga del cos (“l’home/ quan llangueix/ omple el seu buit/ el silenci”) i una familiaritat creixent amb la mort: “i jo que m’afono/ en la fosca,/ cercant encara/ totes les respostes/ en la mort que jeu a prop.” I hi constatem una certa consciència de cicle, també relligada amb la natura. Eduard Casas és un autor arrelat, que s’afirma en un paisatge que estima i reivindica (“som aquí i ara,/ deçà i d’allà/ del mar daurat/ dels blats adults/ i el blau platejat/ entre els llaguts, des de les congestes/ a les marjals, endins;/ som el paisanatge”) i en una llengua i una personalitat històrica que proclama. I qüestiona aspectes de la societat actual, com a: “cortal abatut per la/ lletjor de l’avarícia del progrés.”