Ruaix i Vinyet, poeta

Som molts els qui vam aprendre a escriure en català amb el mètode de Josep Ruaix i Vinyet, autor d’obres gramaticals excel·lents i una veritable autoritat lingüística. Però Josep Ruaix i Vinyet és també un poeta amb una obra de gruix, que fins ara només coneixíem parcialment i que, amb l’edició de Poesia completa (1957-2023), descobrim en la seva autèntica dimensió. Un esment singular mereixen dues composicions de molt d’alè construïdes amb el prestigiós músic Valentí Miserachs. Em refereixo als Cants per a la litúrgia (1995-1997) i al Diàleg patriarcal (2014), un oratori commemoratiu del mil·lenari de l’elecció de l’abat Oliba com a bisbe de Vic i del centenari de la mort de Josep Torras i Bages. Deixant de banda aquestes peces, el volum recopilatori destria les obres que l’autor considera canòniques, més representatives, d’un conjunt de poemes de caràcter secundari, que inclou al final del llibre. Els poemes canònics, ordenats cronològicament, els distribueix en diverses etapes, des de la seva època vigatana al Seminari menor (1954-1958) fins a la més recent (1999-2023), passant pel període que va viure a Roma i per les parròquies on ha exercit. Es tracta, doncs, d’una certa autobiografia poètica. Hi trobem temes com la inquietud religiosa, la passió pel país i la cultura, l’amistat fraternal, el dol per l’absència.. i una notable diversitat formal, que va des del romanç o la corranda a la tanka d’origen japonès. Del vigor i l’entusiasme dels primers poemes avancem cap a una mirada més assossegada i introspectiva: “Sabeu què és quedar-se/ amb l’amor tot sol?/ No és quedar-se a soles:/ jo i l’amor som dos.” Entre els seus textos ocupen un lloc destacat les seves lectures de salms, les seves nadales i altres poemes que podríem qualificar de circumstàncies. Hi és present la seva aproximació crítica a l’evolució social: “Per tota la terra, per tot el país,/ l’egoisme impera i manen “els vius”:/ promeses, paraules, mentides a mils...” o “Els temps han mudat molt, a casa nostra:/ cercar el plaer ja sembla l’únic nord;/ hom creu només allò que amb els dits palpa/ i no recull dels segles el llegat”. Però Josep Ruaix i Vinyet no desisteix: “Endavant, amb esperança/ i superant la recança!”