Avidesa i desengany

Així es refereix Àlex Susanna al moment vital reflectit al seu llibre de poemes Tot és a tocar, publicat pòstumament. Al darrer poema del volum, “Vanitas”, esmenta la malaltia que el va dur fins a la mort: “el món t’ha caigut al damunt, però,/ quan t’has adonat que aquella/ era una natura morta amb tumor/ i que res no tornarà a ser com era.” La natura morta que hi esmenta és la taula parada per esmorzar, la mateixa del poema inicial, “Matins d’hivern”, en tots dos textos amb el rerefons d’un paisatge alhora acollidor, majestuós i intensament estimat. Dels arbres savis escriu que “ens sobreviureu i molts dels nostres secrets/ preservareu en les capçades remoroses,/ de tots el monument més perdurable.” De l’art, en diu que “ens ajuda a enfocar la vida/ malgrat el pes atziac de la Història”, és a dir, a dignificar-la. Del cos evoca la pugna entre una “imparable decadència” i el desig esmolat, i en conclou: “que n’és de pèrfida la natura,/ com se’n riu de nosaltres,/ però també si n’és, d’astuta,/ car és així que ens fa creure/ fins al final que estem vius.” Tot i que Àlex Susanna era un dominador admirable del llenguatge, un prosista, un traductor i un poeta exquisits, hi intuïm sempre l’anhel d’una mirada pictòrica, que atura i copsa l’instant i el salva del gest tenaç del temps. Àlex Susanna era un veritable virtuós de la paraula i de la imatge, però alhora era un home d’una sensibilitat extrema, profundament commogut, captivat per la bellesa. Escrit entre 2017 i 2023 a Gelida, Calaceit i Queralbs, hi reconeixem el teixit més íntim i personal d’Àlex Susanna. Llegint-lo el descobrim i ens sentim convidats a endinsar-nos-hi. Ho fem davant de circumstàncies que també hem afrontat, com la “sequera tan tossuda,/ de tants de mesos fets només/ d’aire, llum, pols i terra clivellada” o la pandèmia: “la vida se’ns ha pansit/ de mala manera/ i el món s’ha fet menys abellidor/ però més inabastable/ com una fruita prohibida.” A Tot és a tocar, hi trobem el desig i l’absència, el dol davant de les mirades extingides i la celebració del present en tot el que ens ofereix. Àlex Susanna s’aferrava a la vida, com una olivera, des de la consciència que “tothom s’esmuny cap al seu propi abisme”.