Escullera d’acer

Una de les iniciatives més reeixides al nostre país de reflexió sobre el fet literari i diàleg amb les arts és l’Espai Betúlia de Badalona, dirigit des de la seva creació, l’any 2007, fins al 2022 per Bel Granya, que és alhora autora d’importants estudis sobre els poetes de l’Escola Mallorquina, Maria Aurèlia Capmany, Rosa Leveroni.. Però Bel Granya és també una poeta destacada, que darrerament ha publicat el volum Escullera d’acer. La seva poesia es nodreix de la pròpia experiència, però també d’un esforç tenaç de lucidesa i comprensió del món. Hi percebem, intensa i feridora, la consciència de pèrdua i d’absència: “Existeix un món paral·lel/ on em deleixo en el diàleg/ permanent entre mort i vida/ o és només la força de l’absència/ que pren forma d’elegia.” El temps ens construeix, ens afebleix i ens esborra i mentre hi som duem dins nostre l’ombra dels qui ens manquen. Bel Granya ho expressa així: “Soc la memòria dels morts/ que viuen en mi/ i usurpen la meva veu/ en un impuls d’immortalitat.” Emmalaltim de temps: “alguns dies són molt lents/ i els anys van massa ràpid.” Escullera d’acer és una obra que respira reflexió, una saviesa no emfàtica. Escrita des del present però amb imatges retrobades, Bel Granya escriu: “El present està fet/ de petits fragments/ de passat”, com el que evoca al poema sobre la nit de Sant Joan, en què emergeixen de nou instants viscuts. Però no és un poemari atrapat en la nostàlgia. Hi persisteix l’anhel de saber i de ser: “i covar la fam de coneixement/ com un neguit sempre intacte.” No ens hi sorprèn, doncs, la proximitat amb Joan Fuster o Albert Camus i amb la seva mirada crítica i compromesa. També hi retrobem Màrius Sampere o María Zambrano. A Escullera d’acer hi ha un exercici exigent d’honestedat: “i el cuc que et rosega/ l’ànima no està disposat/ a desaparèixer a menys/ que l’escorxis amb la veritat”. Bel Granya no esquiva l’esguard del dolor i la desolació (“la realitat/ és dolorosa de contar”) que ens interpel·len: “Has volgut morir-te/ perquè la vida no t’oferia consol,/ el regne del silenci/ calmarà el teu neguit.” I tanmateix la identificació amb l’impuls incessant que engendra i es transmet amb l’existència: “el secret de la teva força oculta.”