Si creus que hi soc
Amb aquest títol s’ha publicat a Pagès editors una antologia poètica de Cèlia Sànchez-Mústich, una de les veus més originals de la nostra literatura per la manera com hi tracta la fragilitat humana. Els seus poemes ens expliquen històries i ens parlen d’emocions autèntiques. No hi ha impostació ni grandiloqüència. Cèlia Sànchez-Mústic aspira a comprendre la nostra naturalesa, la nostra condició i ho fa des d’una paraula honesta i commoguda. Construeix un diàleg amb la memòria del que ha existit, no des d’una dimensió merament històrica, sinó com un fil de vida: “un rastre d’abraçades/ que va engolint la terra.” Intuïtiva, ens ofereix imatges d’una força insòlita. Hi percebem tendresa i somni. D’un intimisme fratern, es fa ressò de l’alteritat mentre penetra en els paisatges més profunds i definitoris de la seva pròpia identitat, en un exercici d’humanisme radical, d’anhel de descobrir i interpretar el que som des de la consciència de qui és i del que, posem per cas, l’uneix a la seva mare i al camí que ens confronta amb l’Alzheimer (“Aquest és el nom del meu rival./ Qui t’allunya de mi”). Cèlia Sànchez-Mústich es recolza en una ironia que no fereix, com ho fa a Ardit: “No t’espanti/ si la lluna cau als nostres peus/ i s’esmicola: farem cuques de llum/ amb les deixies mentre aguaitem/ el satèl·lit de recanvi/ que tenim emparaulat amb l’univers.”
De vegades ens queda la impressió, després de llegir-la, d’haver assistit a una forma d’autoretrat, on l’autora, a través dels versos, s’autoanalitza, també quan situa la seva atenció en la mort física, amb l’extinció de l’última cèl·lula del cos que preservava la vida.
Cèlia Sànchez-Mústich ens convida a “fer lloc a la mort a dins de la vida” i descriu els hospitals com a “fòssils gegantins de la nostra esperança”. Al seu epíleg Sònia Moll es refereix a aquesta selecció de poemes com si fos una “passera de pedres que travessen un riu. Cada pedra, un poema, un tast d’un poemari, independents però interrelacionats els uns amb els altres”.
I hi afegeix, amb raó: “I l’aigua que mulla una pedra és l’aigua que les mulla totes”. Ens trobem davant d’una obra d’una coherència admirable.
