Putin a Santa Maria de Meià
Ni Juli Cèsar, ni Napoleó, ni Hitler.. el que conquerirà Europa és l’absolutisme de la paperassa. Brussel·les acabarà sent un estat nació que destruirà tot el Vell Continent amb exèrcits de fibres cel·lulòsiques. Davant de la Unió de la Burocràcia, la Rússia de Putin avança. Els russos sempre són bons a colar-se a les ferides. El roig dolor és el seu color.
Aquell xiquet de Santa Maria de Meià va passar dels ulls vermells als blancs al veure-ho. Sebastià Piera Llobera (1917-2014) fugia cames ajudeu-me de la guerra d’aquí. Camp de concentració a la Catalunya Nord. I cap a dalt: s’apunta a l’Exèrcit Roig per defensar Moscou dels nazis. Comunista, del PSUC, en vena, però quan va veure allò.. li va recordar a casa. Mireu-lo: desesperat. Fusell en mà i ulls ferits. Missió al Caucas.
Entra en una casa d’Ordjonikidze (Ossètia) per demanar menjar i beure. El pagès veu l’uniforme rus i acollonit l’ignora. El de la Noguera li diu que no és rus. Li canvia la cara, a l’home. I li dona ous, cansalada i tot el que té. Mentre mengen li explica com els russos han intentat acabar amb Ossètia i els ossetians. Cau el mite: els problemes nacionals no s’havien resolt. Tot espargit a terra. La potència roja era enorme, un somni vast com la mateixa URSS, però l’acte es va esmicolar. Els bocins vermells encara palpiten.. Ossètia, partida en dos: el nord és de la Federació Russa; el sud, de Geòrgia. Txetxènia, Tatarstan, Crimea, Ucraïna...
Hi ha una foto de Piera amb els seus pares a Ucraïna el 1939. Antoni Piera i Cecília Llobera. Aquells dos mestres de la Vall de Meià: Santa Maria, Vilanova, Baldomar. Si mires el retrat, els tres foten cara d’espantats. Gelats. Espectres sortits d’un congelador. El que havia de venir.. Sobretot al Sebastià. Una vida, no ja de pel·lícula, sinó de sèrie de 1.356 temporades. Torna d’amagatotis a Catalunya. Detingut, torturat, empresonat pel franquisme. Els serveis d’informació de la dictadura fan córrer –perquè volen que el pelin els seus– que és un delator. Purga del PSUC. Fugida a França. Deportat a Còrsega. El tornarien a admetre al partit, però ell defensarà la Primavera de Praga (1968) i condemnarà la invasió de Txecoslovàquia d’aquell Exèrcit Roig en què havia lluitat. Avui és aquella Ucraïna que coneixia la que torna a tremolar. Mentrestant, a Brussel·les ens envaeixen, ens ocupen, ens maten a papers. Potser Europa ja fa temps que ha caigut.
