Engendrar orgull
Com arreglar això de la pagesia? Senzill: amb espermatozous. Hi ha un moment que es va fer. Un dia aquest país, vull dir Catalunya, eh, buscava sementals. Els millors porcs, rucs, corders, formigues, castors.. Són “concursos” per millorar l’espècie. Au, cap al catre. Pasta i engendrar un bon futur industrial carnívor. Hi ha gana. La Catalunya dels reality shows animals no té cap més sortida: s’ha de reproduir. El 1914 els superhomes de la Mancomunitat de Catalunya (la primera pedra de la Catalunya Estat i estat del benestar des del 1714) ho xisclen a pèl: “Gairebé nul·la l’acció agrària de l’Estat central.” La pagesia catalana és un naufragi en un marc d’esterilitat que no sap ni sucar el melindro salvavides. Mireu-los.
Els pagesos sotsobren. Però sotsobrar no és ofegar-se. Lliçó. Amb l’aigua al coll la Mancomunitat és el primer Govern que es preocupa d’ells. Els rescata: del 1915 al 1918 es van fer cursos a 8.403 pagesos (viticultura, enologia, ramaderia, poda, eines, nous conreus, gestió d’explotacions...). Es formaven enginyers i tècnics agrícoles al marge de l’Estat. S’enviaven els millors homes a descobrir tendències agrícoles del món, i un llarg etcètera que ofegaria qualsevol submarinista. I és clar, es feien concursos per tot el país per fer emergir les millors bèsties del món... La revolució agrària catalana de principis del segle XX és oceànica. Ho va dir el capità, el president Josep Puig i Cadafalch: “No és possible una gran indústria sense una gran agricultura.” L’agricultura era la flota nuclear de la Catalunya del futur. I la bomba atòmica sempre està feta d’orgull. Ai! Ai! Ai!
Així m’ho expressa l’enginyera dels isòtops de la vida, i ramadera del meu bestiar de confiança, l’Angelina de l’Urgell horitzontal esperança. Torna d’Alemanya. D’una fira on els animals són veritables rock stars. Adoració total, absoluta, magnètica, màgica. Però no us equivoqueu de forat. Perquè ells fan muuuuuu. On cal foradar, xiquets, és que en aquestes fires europees els pobles, les ciutats, tothom sua la cansalada: joves, grans, institucions, empreses.. per l’agricultura, per les bèsties. Com aquí, oi?Sí, es diu orgull. Potser perquè això, l’orgull, que senzillament és el sentiment legítim d’estima per les coses que fem bé.. Aquí, no el fecundem ni de manera natural, ni in vitro, ni amb xeringa, ni amb res.
