BSO del Ponent excessiu

A mi em recorden a aquesta olor amb silenciador de llunyania de Festa Major. La música com un perfum bufanda que et fa sirgar amb una ziga-zaga a càmera lenta. La memòria fa pam i pipa i ja no sé on els he vist, quan, com, per què, ni amb qui. 

El grup ilerget Tremendos (els originals The Companys) diuen adeu. 30 anys. Poca broma. Perquè són dels pocs. Lleida, Ponent, la Terra Ferma, la Catalunya occidental és més d’onanisme musical. És més sola. És més d’un, no de conjunt. 

És més de cantants, cantautors, solistes, que no pas de bandes, grups. Aquí donem fruits sonors solitaris com Miquel Àngel Tena, Xavier Baró, David Esterri (Lo Pardal Roquer), Meritxell Gené, Jordi Gasión (El Fill del Mestre), Clara Viñals (Renaldo&Clara).. No és que no hi hagi grups, és que potser som això: més d’una veu. D’un esgarip, un xiscle. Som una boca de boques. Caldria una càtedra neuronal sobre això. 

Per què Lleida és més coneguda, sentida, per cantants que per grups musicals? Eh? Fem anar les capes de lasanya nervioses. Ei, que jo m’estimo els meus Rehenes, Pastorets Rock, Mister Jones, L’Home Llop & The Astramats... 

Però som això: una veu de cara enfora. Més un lleidatà que uns lleidatans. Més un Indíbil d’unplugged existencial. O en tot cas un duet dinàmic: Indíbil i Mandoni. Cançó protesta, poètica, enrogallada, de xapo soliu, de tractor afònic, de solteria astronòmica. El crit del cosmos. Penso en aquelles nits d’estiu de festes majors eternes. Quan l’orquestra anònima fa ballar el cel de la plaça. I tothom és feliç per una estona. Algú ens regala unes hores jugades a una partida de cartes que no hem vist. La música del conjunt, del grup, de la banda, corre sola per a tothom. És una riuada pels carrers d’aquells pobles eixuts. Les parets porten les vostres lletres. 

Som, musicalment, clandestins, com una festa major que ningú reconeix. Aquí ho vam fer tot. Aquí va canviar tot. Som furtius. Som aquell petó amb conseqüències: “El ponent excessiu”, que escrivia el reusenc Gabriel Ferrater (musicat per la meua estimada Meritxell Gené): “Aquest sol que menstrua no es vol pondre. / Mira la folla roja com rebutja / el llençol de muntanya que l’acotxa. / Un altre dia exagerat...” Això: som un gemec, un nyec, un esgüell, un udol, un plany.. Som el que vindrà amb un ai!