Lleida no és una merda
Una criatura excitada. Ui. Ai. Ei. Enric Crous Vidal. Producte, del 1908, de la mitjana pagesia lleidatana. Ai, la mitjania. L’equilibri, la frontissa, el funambulisme existencial. El Sí i el No. L’Anti i el A Favor. Crous és el demà quan encara no ha arribat. Crous: dibuixant, dissenyador gràfic, tipògraf, creador d’alfabets internacionals. Crous infant petarrell ja queda tocat el 1912. Any gloriós de L’exposició d’artistes lleidatans: els Jaume Morera, Xavier Gosé, Anton Samarra, Joan Bergós, Francesc Borràs, Manuel Villegas.. Lleida esclata. El pop ilerget. Ilerda aixeca el dit. Salve, Ilerda. Aquest és l’embrió. I el 1914 arriba la decisió: crear el Museu d’Art Jaume Morera. Ilerda és art. Ilerda pica la porta de Catalunya, Europa, del món. És la Lleida d’aquests extraterrestres terrícoles que la mentida, l’analfabetisme, la lobotomia decapita, enterra i finalment diu que no existeixen. Han tornat.
Torna el Morera. Segurament perquè no ha marxat. El Museu és saltimbanqui de la història. Un segle fent cabrioles. Torna i ens excita. Ens fot calents. El Morera ens apassiona, encén, inflama. Per què? Perquè ho té tot. Tot el que ens faltava. No només té tots els artistes, els nostres artistes, els de tots. És que està ben endreçat, ben posat. Fa goig. I vol dir coses. Moltes coses. Fa parlar. Sabeu què diu el Morera? Vine, Maria.
Palau, Maria. L’holística periodista cultural gironina, que ja l’estem nacionalitzant lleidatana, va dir que el “nou” Morera forma un triangle amb el Museu de Lleida i la Panera que situa l’art català al centre. Així és. El nou centre és aquí. No hi ha perifèries. Aquest museu, aquest triangle, és una de les velles-noves centrals nuclears de cultura de Catalunya, d’Europa.. Però som encara alguna cosa més enllà.
Ara penso en aquell xiquet que el 1912 es va flipar amb els artistes lleidatans. Enric Crous va esdevenir un altre artista. Visionari, sideral, ho va donar tot, però, després, també ho va perdre tot: la il·lusió, l’esperança: incomprès, abatut, desenganyat.. Fins als pebrots. En un article del 1934 a la seva revista ART (que posava Lleida al món i el món a Lleida), va escriure: “Lleida (a) Ilerda, és una MERDA!”. Avui, Lleida, Ilerda, no és una merda. Crous, els Crous de Lleida han acabat guanyant, fent moure la balança de l’etern mig-mig: podeu veure Crous al Morera, a la M, de Món i de més enllà del Món.
