Tornen les pessetes

En alguns bars carajilleros de casa nostra encara es compta en pessetes. Hi ha aquella finestra mig oberta. El fum intuïtiu d’una fària, d’un caliquenyo furtiu. Les cares rogenques d’un conyac injectat com una vacuna per aguantar el dia. Es discuteix i es crida. Els caps com ventiladors. Compten i recompten. El preu del blat, el panís, la colza. També el del porc, el del bestiar. Ho calibren tot en pessetes. Complex. Passar d’aquell euro instal·lat des de fa més de 22 anys a 166,386 pessetes. Tradueixen ràpidament, àgilment, naturalment. Computadores humanes. Com si no hagués passat el temps. I a recollons que ha passat. Les pessetes estan mortes i les paraules. Ja no trobeu criatures de dos potes que diguin “salut i pessetes”. Ningú avui “fa la primera pesseta”. Tampoc s’expliquen “sopars de duro”. No s’esperen aparicions d’aquelles que feien exclamar: “el que faltava pel duro”. La gent vomita, continua arrojant, però ja no “canvia la pesseta”. I així tot. La pesseta ja no serveix per a res, però és més viva que mai. La pesseta ens la vam inventar els catalans. Ho dubtàveu? Érem així, som així: un diminutiu de peça. Van venir els castellans rotllo orfenat i la van adoptar, però la confonen amb pesa. Som també això: més que una nació una confusió. I, clar, una càrrega, un llast. Però el cas és que el pes de la pesseta va unificar monetàriament això que en diem, falsament com un duro sevillà, Espanya. L’estat nació va ser una moneda. Com l’euro ha volgut ser l’estat nació d’Europa. Ni uns ni uns altres se n’han sortit. Som més a prop de l’origen. Ja va dir Gaudí abans que l’atropellés el tramvia que “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Amén, germà. Som més a la vora del tros, el bocí, el fragment, la porció, els pedaços, les molles, els cassigalls.. Som a quatre passes d’aquella moneda universal i eterna. Som al tombant d’aquell llenguatge que entén tothom, malgrat que canviïn els patacons, les virolles, les peles: no tenim ni un cèntim; no tenim ni cinc (ni sis, ni set, ni vuit...), no tenim ni una malla, ni un clau, ni una creu, ni un tub de PVC.. No tenim blanca, ni negra, ni unicorns farts de vi. Som pobres. D’aquí que encara alguns mai deixin de comptar amb pessetes.