La immigració
Hola. Hola. Ens trobem cara a cara al DocsBarcelona. El festival del documental. M’explica lo de “la padrina”. Montserrat Reynal Vilaginés. De Bellvís. Va marxar a Barcelona. Després va tenir la filla. I de la filla ella. Tres generacions de dones. Morta la padrina tanquen la casa pairal del Pla d’Urgell: Casa Reynal, el documental de Laia Manresa. Entrem-hi. Aquí hi ha moltes coses. Però n’hi ha una que la xerrem amb la Laia. Els immigrants. Però els altres. Els que van fugir d’aquí per anar allà. Del poble a la capital. Hi ha una Barcelona Occidental. Feta per persones de Bellvís, Tàrrega, Sort, Cervera, Massalcoreig, Juneda, Tremp, Térmens, Esterri d’Àneu, Castelló de Farfanya, Bellpuig, Camarasa.. Milers. Des del segle XIX al XX. Van anar a servir a les cases, a fer de manobra, de saltataulells, de xofer, d’obrer de fàbrica, de cosidora, de.. el que fes falta. Aquesta immigració no compta, ni recompta. No hi és. Sembla que ells no van aixecar Catalunya. Sembla que ells no són classes populars. Sembla que ells no existeixin. No són.
Ells són la gota d’una aixeta mal tancada. Un a un. T’has d’aturar molta estona per veure com acaben caient. Mortalment. Infinitament. A l’aigüera d’on no en surts mai més. Barcelona és plena de lleidatans des del segle XIX. Hi ha una Barcelona lleidatana. De fet sempre hi ha algú que després de molt parlar i parlar acaba confessant com si fes anar una ouija: “El meu padrí era de Llardecans”, “Ma padrina va venir de Massoteres”, “El meu besavi va arribar de la Granadella”. I els sents, el veus. No hi ha barcelonins a Barcelona: hi ha ADN lleidatà a cada llamborda de la ciutat. Un terra sembrat d’esperança, però també de dol.
Ho saps. Quan de la boca de tantes persones amb avantpassats de Lleida repeteixen “lo padrí”, “la padrina”. És l’únic que els queda d’allà. El padrí, la padrina, la gota, la llàgrima. Som una mort no plorada. Llàgrimes imaginàries. Pesar. Tristor. Lliçons, poques. Perquè hem posat els morts: de la immigració, de les classes populars, de construir Barcelona, d’enlairar un país. Ells, els que sabien només quatre regles de sumar i restar. Una mica llegir. Ho van fer tot. I aquí, i allí, els hi hem girat l’esquena. Repetim-ho, perquè és un gènere clàssic nostrat: mai tants han degut tant a tant pocs. Ahir i avui. Vivim de renda. No pas de peles sinó de pell.
