‘Kill Bill’ a Torrefarrera
Es va despertar després d’estar quatre anys en coma. El que va passar aquells mil quatre-cents seixanta dies més val oblidar-ho. I el dia abans d’entrar en encefalograma pla, també: s’havia de casar i van assassinar tots els convidats. Ella cau greument ferida. Però quan va desclucar els ulls ja no tenia el seu fill dins de la panxa. Hola, venjança.
Així comença la pel·li Kill Bill de Quentin Tarantino. Uma Thurman catana en mà es dedica a manufacturar filets de pobre de tota aquella banda d’assassins. Ella també ho és. La bestialitat du sempre tots els noms del santoral d’aquesta vall de llàgrimes feta de plasma. Mireu la darrera pel·li que s’ha estrenat aquests dies a casa nostra com informava aquest diari. Localització: bar de Torrefarrera. Entrem dins. Unes criatures comencen a barallar-se. Més, més. La cosa és de central nuclear fent xup-xup. Un dels lluitadors marxa de sobte. I torna amb caramels: catanes, destrals, pistola de simulació i un gos d’aquests que mosseguen només mirar-te. Bufet lliure per a tots i sense pagar. Són dies d’estrenes. La ficció surt de la pantalla i comença a caminar pels nostres carrers. Hi ha molta fantasia. Thrillers, comèdies, drames, utopies, ucronies, focs d’encenalls, castells a la troposfera.. Però hi ha massa realitat en tot això. Realisme brut al cub. De bossa d’escombraries rebentant d’infelicitat pel seu sobrepès d’urani assilvestrat. Sí, hi ha massa gèneres cinematogràfics al nostre dia a dia. Als nostres carrers, places, cases. A la cara i a les mans de moltes persones. Massa professional de la catana i de l’hòstia de franc. Massa violència de gorra. I això és per alguna raó. Sempre és per alguna raó.
L’agost del 1852 hi havia una sequera infernal des de Montmaneu a Fraga. La collita de cereals era tan escassa que no hi cabia a una mà. L’epidèmia contagia els olivers que sanglotaven que tardarien anys a tornar a donar olives. Tot era un desert de butxaques buides. Aquella “misèria” es temia que provoqués un aiguat de “crims”. És així. Hi ha misèries de rals i misèries morals. No tenen valor els valors i això fa que la vida no valgui res. Ja fa massa temps que veiem pel·lis de catanes a casa nostra. I això vol dir alguna cosa. Massa rodatges diaris fets amb sang real. Hi ha massa de tot i socialitzat com una mena d’estat del mal estar. Però recordin sempre aquell diàleg de les pel·lis de catàstrofes existencials eternes: el fum és indici de foc, però també de femer.
