Ous de guatlla

Li vaig sentir dir a un xicot que queien del cel com ous de guatlla. La va fotre forta. El downtown de Ponent és una trencadissa. Els de dalt no pensen mai en els de baix. I aquell noi no es podia creure allò. El 100 per cent de la collita de fruita esclafada. Compto que no arriba als trenta anys aquell pagès del Baix Segre. Què el farà continuar?La vida és el que hi ha entre una pedregada divinodemoníaca com ous de guatlla que ho esterrossa tot i els ous de guatlla proteínics, vitamínics de l’ocell esclafat per la mà humana afamada. Entremig hi som nosaltres. Aquell jove amb unes mans més plenes de terra que de pell, que vol tirar endavant l’estora de fruiters xafats, i aquelles altres mans que diuen que treballar poc, que fer el que un vulgui molt, que l’important a la vida són altres coses. Tenen raó, però amb raó, o sense raó, el pobre a la presó. Perquè què li diran a aquest xaval lleidatà tots aquests de la mateixa generació (els Z, d’entre vint i trenta anys) que diuen voler una “ambició tranquil·la” en aquesta vida?O sí, o no. No pot ser “ambició” i “tranquil·la”. O una cosa o una altra. Tot no pot ser. Diuen els ho-volem-tot que la feina és una cosa més dels milions de coses que hi ha. Cert, cert. Però l’horari que vulgui. Tot com vulgui. Quan vulgui. I el que jo, jo, jo digui. I així tot. Sona bé. I què li diem al pagès del Segrià? Que tingui una ambició tranquil·la? I què diem a tots els pagesos, científics, paletes, policies, metges.. Farem el que voldrem. Adapteu-vos. No us estresseu. La vida és per viure-la. Clar, clar. I li fotem un tret al cel. Un tomahawk. Una bomba atòmica. I si el doctor ens ha d’operar que decideix ell quan li va bé. Oberts en canal i visca la festa major dessagnada. Així tot. En nom de què?El pagès ja es va inventar la llibertat d’horaris i de superiors. No n’hi ha perquè són totes les hores. I tu no decideixes coses: perquè la natura et fa pam i pipa. Com l’investigador que investiga les malalties més dolentes no mira rellotges, ni suors, ni dolors. Com tantes coses. Perquè al final compta el que compta. I no és estrany que cada cop n’hi hagi més que confonguin una poma amb un cable coaxial. La vida? Clar, per viure-la. Fer menjar per als altres, com vol fer aquest jove pagès, és viure-la amb ambició desmesurada, desbordant, descomunal. L’única possible per continuar vivint.