L’11 de S.. sempre
Tothom sap que Catalunya és una rotonda. Per això donem tombs i tombs i tornem a l’11 de setembre de.. 1886. Data important. És el primer cop que es commemora l’11 de setembre de.. 1714. I per això fan una caragolada, una costellada, una barbacoa.. però d’una altra manera: una missa fúnebre. Es va escollir un lloc amb vistes pantagruèliques: l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Saliveu: al costat hi ha enterrades bona part de les víctimes del setge de 1714. La pensada de la missa se’ls va acudir a uns que creien en els fets sobrenaturals. Uns catalans, pobrets, que tenien fe en unir totes les sensibilitats del catalanisme, que semblava que despertaven del taüt dels segles. I aquella missa, aquella trobada, és el primer miracle del futur. Entrem dins.Hi ha catalans d’esquerres, dretes, centre, catòlics, ateus, agnòstics, marcians, burgesos, menestrals, obrers, delinqüents, taxidermistes, amants de les maduixes, difamadors dels espinacs, apologetes de l’entrecot.. Unes 150 persones. Enxubades. Imantades. Tots s’espolsen disputes i raons. Fan un salt mental per recordar, junts, “unas solemnes honras fúnebres en sufragi dels héroes que gloriosament moriren en defensa de la patria y de las llibertats catalanas, feridas de mort sota els murs de la capital del Principat, presa per las tropas de Felip Quint” i “perquè tots los catalans aprengan en son exemple, com se deu amar la Patria y com devem trevallar per restaurala y enaltirla, ab amor al passat y fe en l’esdevenidor, ab recte sentit de justicia, sencera llealtat de cor y generositat de sacrifici”. Tots van ressuscitar unint-se, després de 172 anys, per dir que no estaven morts. D’aquell miracle en surten tots els 11 de setembre.. Fins avui.Sempre n’hi ha que diuen: això ens cal! Unir-nos! Tots a una! Fotre’ns ben estofats junts! Ens cal loctite, resina, pegament. Potser la gran ensenyança d’aquell primer 11 de setembre no és aquesta. Sap greu, però avui som en aquella maleïda església. I som 150 desgraciats. Som això. El que eren. No hi ha més. Ho van fer. Amb tot en contra. Tot vol dir tot. El 1886 era literalment impossible morir en català. Estava prohibit escriure en català els epitafis dels cementiris.. Aquells xalats ens porten a avui. El món, la galàxia, Catalunya és i serà dels desgraciats, dels marginats, dels ferits, de les minories, dels que ressusciten. Som dins del taüt, però estem vius.
