Dir adeu a les coses
Fa una setmana i mitja que la canalla ha començat l’estudi, però se’ns va passar d’acomiadar-nos abans. Ho vam fer aquests dies. Ens vam posar davant d’ella. La vam mirar per totes bandes. Inútilment, com intentant retenir-la amb els ulls. Sisplau, no marxis. Al final només van ser un parell de minuts. Però ara sí que li vam donar les gràcies per tot. Fins a l’any vinent. Així vam dir adeu a la piscina. Sempre dic adeu a les coses. Els diumenges, quan marxava, m’acomiadava de l’habitació. De la tauleta de nit, de la porta de baix, d’una fulla balladora, o de l’hort infinit. Ho fitava tot amb tràvelings de 360 graus a càmera lenta. Volia que no se m’escapés res. Xuclar, absorbir, inhalar les coses. Gasolina, potser per a la memòria, però sobretot per continuar vivint cada dia. Ens fan les persones i les coses. Ja no sé qui és més important, decisiu. Hi ha més biografia meua en moltes coses que en moltes persones. Pregunteu-li a la cadira i us dirà molt de mi (sobretot del que aguanta). Interrogueu el passadís d’ombres de rajoles i sabreu totes les converses mai dites, o el pas que va ser determinant. I així tot: aquell joguet que encara sembla jove, l’armari dels mal endreços, les fotos de la taula que ja mai mirem.. però elles sí que no deixen de mirar-nos.. Cosetes, coses. De totes mides, olors i ferides. Les coses també moren. I se’n van al clot més que abans. Canviem amb un flist-flast mòbils, neveres, televisors.. Però també sofàs, llits, carteres, draps, samarretes.. Tot. Tot caduca o bé ho fem expirar en nom de mil coses sagrades: temps, espai, diners, nosa, records.. Ara les coses les matem abans que morin. Abans només quan morien, realment, de debò, les enterràvem. Tot es feia durar molt. Tot s’allargava, estirava. Qui va començar a morir abans? Les coses o les persones?No ho sabem. Però ara, coses i persones, es donen la mà quan estiren la pota. Ho saben a hospitals, tanatoris, esglésies, cementiris.. Cada cop es veuen menys persones dient adeu a les persones que se’n van. Persones, que sembla que volen allargar-ho, retenir-ho tot. Persones abraçades, aferrades, a coses perquè és l’únic que tenen. Coses que tenen adn, humus, adob d’humanitat. El darrer que queda de la vida: una cosa. Una cosa humana.
