Barbacoa lleidatana

L’altre dia uns lleidatans van fer una barbacoa humana a Tarragona. Uns sarments de carn i ossos. Una xera de vida enfilant-se cap a un cel de foc a terra. Els Castellers de Lleida van guanyar la segona jornada del Concurs de Castells. Carn a la brasa. La profecia és feta i no és fum. Sí, Lleida no té tradició castellera. Els castellers de la ciutat naixen el 1995. El seu treball és anar amunt perquè ens volen dir alguna cosa. Si on no hi havia res ara es pica l’ullet als cassigalls de blau és que alguna cosa està passant. I passa que comença la carrera espacial catalana. En temps de foscor només es pot mirar a les estrelles. Això no és nou, és més vell que l’anar a peu. Caminem. El 1938 quan no es veu res un home ho veu tot. Quan tot s’enfonsa, ell s’enlaira. Aquell any de Guerra Vil que ja està perduda, el filòsof més lluminós i influent de Catalunya, Francesc Pujols, invoca “l’hegemonia ilergeta”. Ja només confia en els lleidatans per salvar Catalunya. Els ilergets són els funambulistes, els contorsionistes, els mags reals de l’existència catalana. Lleida, per dura, forta, resistent, arrelada, supervivent, acaba sempre equilibrant Catalunya. Lleida és el vas d’aigua quan es té set. El bocí de pa quan es té gana. Lleida és, existeix, quan ja res és, existeix. Frontissa.Per Pujols, si el republicanisme neix a Girona i el nacionalisme a Barcelona, “la unió del republicanisme amb el nacionalisme que, com sabem, nasqueren i visqueren antagònics, naix a la província de Lleida”. Lleida és la síntesi. És el mig. Terra de pas, i “podríem exclamar amb els romans Ilerda, vale!, perquè aquesta província és la que avui té a les seves mans l’hegemonia dintre la terra catalana, però no sols amb la imposició de l’ideal que, com hem dit, ha creat amb la unió de les dues forces divergents, sinó amb els seus propis homes”. Traduït: Macià; Companys; Seguí, Torres.. Malgrat el final de cendra tenia raó. Per això. Pujols ja ens va anunciar que Catalunya “no s’acontenta concretant els fets reals i positius, sinó que els concreta en carn humana”. I es referia als castells, als castellers. Lleida, la barbacoa humana del futur del país, enlairant-se com un míssil cap a un cel d’orgull on ens fotrem el gran tiberi, la gran costellada, alifara.