“Els caballitos” tenen raó

Quan era petit ara feia fred. Estrenàvem abric. I caminàvem rígids com un mort en vida. Al passar pel pont serràvem la boca i la destral d’aire gèlid fent surf al Segre s’estavellava a la cara deixant esgarrapades roges. Quan era adolescent-jove vivia als pubs, a les discoteques, a tots els tuguris que trobava que em feien sentir com un foc a terra tribal. Avui tot ha desaparegut: fred i locals. Dels dies de Festa Major de Balaguer, del Sant Crist, només queda una cosa: els “caballitos”. Als que ara puja la meua filla són els mateixos que pujava jo. Tot ha marxat i els “caballitos” continuen allà. Com fills eterns d’una revolució industrial no acabada. D’una civilització d’optimisme mecànic. De ferro vintage. De colors de tint de padrí de postguerra. De llumetes de boite dels setanta. De sorolls de futur a tocar de les mans. Els “caballitos” fan pam-i-pipa a les modes. Fan obrir els ulls als nens (i als grans). Els imanten. Els hipnotitzen. Els converteixen en addictes a alguna cosa que no sabem. És dels pocs punts de trobada d’una societat interclassista, integradora, única. Hi pugen rics, mitjans i pobres. S’hi enfilen balaguerins de manta generacions i els que van arribar ahir. Els “caballitos” tenen alguna cosa de descoberta de misteri de la vida. Què tenen els “caballitos”?Miro la xiqueta. De 12, 13, 14 anys? Zigzagueja agafant aquelles fitxes de plàstic desfet que deuen tenir mil cinc-cents anys. Mentre la canalleta espera enfilada a un cavall anacrònic, o a un camió de bombers que encara no havia descobert l’aigua. Si la noia gira els ulls és perquè el pare activi aquell scalextric sense fi. I dins de la caseta de cobrament hi és ell. I pitja el botó mentre a la falda té una criatura, silenciosa, d’1, 2, 3 anys. Els firaires, “els dels caballitos”. Sempre són els mateixos. Els pares van ser nens. Els nens seran pares. Els “caballitos” giren, giren, giren.. Tot continua igual. Marxa el fred, marxen els llocs d’ahir. S’esfuma tot, fins i tot el fum de tabac. Tot diu adeu. Menys els “caballitos”. L’única cosa segura a la vida que tenim un cop a l’any, però que dura anys, anys, anys.. També després de la mort.