El tren caliquenyo
Tots els homes no són iguals. Ho he viscut en carn pròpia. Confessaré una cosa per la qual la pràctica totalitat de mortals no hi han passat: jo he tingut una nòvia de Sabadell i una de Terrassa. Al quadrat. No vull parlar-ne ara, però sí que sé una cosa: amb la nova línia de Rodalies entre Lleida i Terrassa aquestes xiquetes no m’haguessin durat ni cinc minuts.Es veu que hem de donar les gràcies. Lleida-Terrassa: dos hores i mitja. Increïble. Per què volem anar a Terrassa si no tenim nòvia? 140 minuts llargs! 8.400 segons eterns! Paios, podem destruir el món amb un segon. No necessitem anar a Terrassa. Necessitem anar a Terrassa, Barcelona, o Sant Caloret de la Fresqueta, però en una hora. Ens venen el segle XIX com a segle XXI. Tenim infraestructures de tartana tarada, coixa i reumàtica. I per què ara Terrassa? Només puc creure que aquesta nova línia de tren camatort és un homenatge a la gloriosa geografia del fum: el clúster caliquenyo. Les microfàbriques que van enlairar nacionalment Fondarella, Torregrossa, Juneda.. Fins a Torres de Segre, Aitona, Seròs. Així es van fumar el franquisme. Davant de l’autoinsuficiència de la dictadura, l’autosuficiència pagesa. Cada caliquenyo fet a mà era una capa per volar per sobre del vol gallinaci de la misèria de postguerra. Cada cigar un intent d’esgarrapar el que no es tenia. Una indústria xarxa que va fer tremolar la dictadura i fumar un país. El tabac era substitutiu de tot: gana, tristesa, patiment, espera, amor, mort.. La gent necessitava fumar.Molts d’aquells emprenedors del fum agafaven carregats aquest tren. Pujaven a Lleida, Mollerussa, Golmés.. fins a Terrassa. Desenes de maletes farcides, afilerades, s’obrien i mostraven aquest or robat, clandestí, il·legal a bars, botigues, fàbriques. Tothom volia aquell cigar prim i dur de tirar. Irregular. Rudimentari. Llargarut. Esguerrat. Tort. Humil. Senzill. Intens. Comprimit. Cargolat. Humà. Era el cigar del poble. El caliquenyo ja no hi és, però el tren, sí, i continua fent mala via i vida. Encara vivim en trens de postguerra. Tenim infraestructures de contraban. Trens caliquenyo: no tiren. Tot és llarg, costós, fumejant, misteriós, inacabable. No sabem on anem. No sabem quan arribarem. Som ciutadans il·legals al nostre país. Som estraperlistes del dia a dia.
