Muàs, mec, esnif

Muac-muac. Mec-mec. Muà-muà. Pit-pit. Balaguer, capital de les onomatopeies. Flist-flast. La Paeria de la capital del Comtat d’Urgell, les escoles de la ciutat i la Guàrdia Urbana han començat a fer tatxam-tatxim. Va, brillo! Sí, plaf! Posen espais perquè els cotxes puguin parar davant els col·legis i deixar els nens, però “Petó i adeu”. Pim-pam.Massa rrrrr. I brum-brum. Massa contaminació i congestió. I tic-tac. Tac-tic. Pares que no deixeu els crios ni amb un ta-ta-ta-ta de metralladora. I ding-dong. Ehem. Pares que sou productors diaris del canvi climàtic i de la mala llet socialitzada de la ciutadania que ha d’anar a treballar, vagar, fornicar o estafar i no us moveu ni a trets de pinyau-pinyau de: Pst. Pss. Txist. I fsss… Pitja l’accelerador del rummm. Gas. Deixeu la criatura alliberada. Muà i siau. Aquest marrameu de Balaguer no és soliu. Lleida, i tants d’altres pobles de Ponent, fan això del muàs i l’au. Clap-clap. Ja que no podem instaurar per decret llei que molts paren tornin a ingressar a les escoles, o a centres de rehabilitació de madureses neuronals, fem que marxin cagant llets d’elles. Zas! I més Zas a granel. I uf, uf. Aisss… Perquè ja no és aquesta pandèmia de pares congelats amb gasolina davant els col·les. Això, com tants nyeus i nyaus de la nostra societat, és la punta de l’iceberg atòmic.Aviat hi haurà algun estudi. D’alguna Universitat de Zwyutrzzerbranded del Sud Quadrant Oriental, que demostrarà que el principal problema d’alguns fills són alguns pares. N’hi ha de dos tipus: els que no marxen ni amb aiguarràs, i els que creuen que el xiquet els educarà la fotosíntesi. La mateixa caca no pedagògica. Ja podem començar a fer glup-glup. Perquè això és seriós. Mode xof-xof. Només espero que arribi el dia que hi hagi pàrquings de pseudopares. Zones per estacionar-los. Com un pipi-can. O un txiqui-park. O potser un abocador de residus nuclears. I que tot vagi al revés. I que els recullin els seus fills, o mascotes. I que facin redaccions explicant com se senten pixant amb una pota aixecada. O jugant a cuit i amagar amb un esquirol caníbal. O remenant plutoni de generació nerviosa. Ei, ei. Recordin: dins i fora els col·legis hi ha els retrovisors de la societat. Pares que s’estimen més un cotxe que el seu fill. Esnif, esnif…