La sangde Rialb

S’han tornat a moure els morts. Morts més morts. Però ara recordo que els morts són més morts avui. Ho diu aquest diari: 25 anys de la inauguració del pantà de Rialb. Jo hi era. Aquell 14 de febrer del 2000. Ho vaig cobrir com a periodista durant mesos. Informar dels meus morts.

Els morts de la vella i ofegada Tiurana passaven a la recent renascuda i enlairada Tiurana. Del cementiri vell al cementiri nou. Sota les aigües s’enfonsava tot: Tiurana, Miralpeix, Castellnou de Bassella, la Clua, Aguilar de Bassella... L’embassament de Rialb escanyava pobles, masies, famílies (unes 87), persones (unes 426), sentiments (infinits)... I morts. Morts d’anys, morts de segles.

Miralpeix és el poble on va néixer Rosa Finestres Oliva, la meua padrina, el 1921. Cal Finestres. Ja no hi és. Bé, sí. S’ha de veure per no poder dir res: és un cementiri on l’aigua és de color xiprer. Es capbussa la memòria. L’aigua com un present continu, irremeiable, definitiu, desconcertant, meravellós: un miracle. És així. La vida, la mort, la vida, la mort... I les sequeres zigzaguejant, fent pam i pipa, però que assenyalen sempre una direcció unívoca, de carrer sense sortida. Rialb és un dels embassaments de Catalunya que, reiteradament, enfila el camí de la mort. Amb poca aigua, i sense aigua, a Miralpeix, es veuen els cadàvers, els morts que hem donat als vius perquè ens rematin, liquidin, de nou.

Sí, sí, és cert. Rialb arriba al seu primer quart de segle amb 393,5 hectòmetres cúbics d’aigua. Traduït: el 97,5% de la seua capacitat. Aigua per a més de 200.000 persones i més de 100.000 hectàrees de cultius de les immenses estovalles verdes de la taula lleidatana. Aigua per als vius. I els morts? Els morts-morts i els morts en vida. Hi havia els del cementiri, però un terç de les persones obligades a marxar de casa seua per la construcció de Rialb eren majors de 65 anys. Van morir abans de morir.

A la història de Catalunya torna aquesta història. Milers de persones deuen molt a molt poques. Uns es van quedar sense casa seua perquè d’altres continuessin a casa seua. Res versus tot. Sempre és així. Sí, potser sempre ha de ser així. Però a vegades oblidem que quan obres l’aixeta no surt aigua: surt sang. Sí, sí, sempre surt sang i no és la teua.