Turisme enverinador
Un dia vaig gravar ma padrina i sa germana. Hi va haver un moment que es van oblidar de tot. Xerraven com una metralladora musical. Queies a terra sentint noms, cases, anys, moments... Amb aquell enraonar de cosir –i punxar– sense parar. Jo estava en segon pla amb el salfumant on the rocks i vaig tornar a sentir allò: “Te’n recordes de la Rosario? La que va enverinar el marit…”. M’hi vaig amorrar de cap-cop. Perquè hi ha algun poble sense el seu enverinador autòcton-clàssic-professional?
Un poble és una comunitat d’ajuda, però també la individualitat de la metzina soliua. A cada poble hi ha casos a granel d’arsènic, mercuri, lleixiu, cicuta, àcid clorhídric, ricí, quelina, visnaga, mata-rates, mata puces, mata remata... Enverinadors a lo Sinatra: my way. Autònoms de la toxina. Freelance del verí fet neó. Hi ha una monarquia d’enverinadors. I la reina és Dolors Coït. Aquella jove de 21 anys que el 1935 va ser detinguda a la Granja d’Escarp després d’enverinar el marit, la sogra, la cunyada, el cunyat i el nebot de mesos. El cas d’aquesta stalert de la metzina ens l’explica Anna Sàez Mateu a L’enverinadora. El llibre fa parlar a manta, a raig, a dojo, però diria que fa veure i no beure.
Hi ha una geografia del verí lleidatà. Una cartografia de l’arsènic. Un google maps de la intoxicació Km 0. Des d’aquell pobre Pere Mascarell emmetzinat el 1385 a casa seua a la plaça Sant Joan de Lleida, suposadament, per la dona i la sogra (li llegeixo a l’historiador Guillem Roca). Cal, ens cal, fer una mapa del reequilibri territorial de l’empestada emprenedora. Un accelerador de partícules d’start-ups de metzines. Si el món ve a veure la floració del Baix Segre també han de venir a veure l’enverinament calidoscòpic nostrat. Poble a poble. Toxina a toxina. Intoxicador a intoxicador. D.O. Verí. Turisme d’arsènic. Vacances de salfumant. No és broma, perquè ja ho va dir el gran, l’alt, l’elevat poeta-pastisser J.V. Foix: “És quan dormo / que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina, / Amb perles a cada mà / Visc al cor d’una petxina, / Só la font del comellar / I el jaç de la salvatgina, / –O la lluna que s’afina / En morir carena enllà. / És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina.” Metzines airlines.
