Sobre la ironia

I acabem el repàs de les quatre formes de la vida catalana, segons definició del professor Ferrater Mora, amb la ironia. Joan Fuster ens proposa en un dels seus escrits antològics que no tinguem més conviccions que les decididament imprescindibles. I sembla que els catalans això ho tenim present al peu de la lletra. En efecte, tinc la idea que els catalans creiem en poques coses, però que són fonamentals per a nosaltres, i quan és així, llavors ho fem a fons i sense reserves.

En primer lloc, creiem en nosaltres mateixos, i això fa que siguem vistos com a éssers greus i solemnes, que esguardem el món seriosament. Als catalans no ens agraden gaire les dreceres, i no ens agraden gens els enfrontaments directes. Per això, recorrem a la ironia, perquè considerem que és una actitud que renuncia a la drecera, i que permet expressar-se a través d’una giragonsa. No tot s’ha d’enunciar directament; a vegades per fer menys mal o per a rebre menys dolor convé donar una volta a l’argument i presentar-lo irònicament, però amb una ironia reposada i humil.Aquesta ironia és personal i intransferible. I també és reflex de l’individualisme creixent de la nostra societat. L’individualisme dels catalans no va lligat amb una posició anàrquica respecte de l’ordre o de l’administració pública dels béns, sinó que va més aviat lligat amb la dèria de conservar sempre i en qualsevol ocasió el domini sobre si mateix, una dèria compartida. Sostenint enèrgicament la seva individualitat, o dit més acuradament, la seva personalitat, cal saber que allò que el català lambda vol mantenir és la possibilitat de lliurar-se a quelcom per pròpia decisió. Per això es presenta en els catalans de manera natural i espontània la ironia, sobretot si se li ofereix quelcom per al qual l’individu considera que no val la pena una consagració absoluta.

La ironia es fa més present en èpoques de crisi, que ara acostumen a anar seguides, i això fa que a vegades es confongui un irònic amb un desesperat. En certa manera ho és, una desesperació que pot ser vençuda amb la serenitat habitual, sense enfonsar-se en un inquietant pessimisme.El resultat més evident d’aquesta ironia, a la qual li costa temperar la desesperació, acostuma a ser la indiferència. I és en aquest brou que suren tant la ironia deformadora com la romàntica. El resultat d’ambdues acaba sent, normalment, el cinisme i l’utilitarisme, dos dels mals del nostre temps.

Pel que fa a la ironia, els catalans també som hereus de l’home antic. Vol dir, que la persona està inerme contra la tragèdia i que l’única actitud eficaç és contemplar-la amb ironia. La ironia és, doncs, un mètode per a defugir la fatalitat i la tragèdia. I això va molt bé per al ressorgiment continu de la vida catalana per damunt les onades de fatalitat i de tragèdia que ens és donat de contemplar. Una actitud irònica, apresa durant els temps feliços, ajuda a desemmascarar la falsia i l’aparença.

La ironia no deixa de ser una tàctica que ajuda a assolir, amb la deguda paciència, les victòries més insospitades.Per tot plegat, els catalans hem sobreviscut, fins ara, a totes les amenaces, àdhuc a la que representa el desencadenament d’una passió sense límits o el fanatisme. La presència voluntària i continuada de la ironia com a resposta a una determinada situació o plantejament és possible gràcies a l’existència d’una base de sentit crític, a la necessitat de fer front a la concatenació de crisis, i a la necessitat d’expulsar a territoris llunyans la fatalitat i la tragèdia. La ironia és un antídot contra l’empipament, contra la mala sang i contra les adversitats de la vida. Ara bé, hem de procurar que aquesta arma perillosa no ens acabi tallant. Perquè, a vegades, la ironia s’ofega en la sornegueria, en l’expressió sarcàstica de la desconfiança o la sospita.¿Estem exempts de l’amenaça de caure en una passió il·limitada o en el fanatisme? ¿Ens hem tallat amb el ganivet de la ironia? ¿Som més cínics ara?