Sobre la humilitat

En els articles precedents, hem fet un tomb pels quatre trets bàsics que, segons Ferrater Mora, dissenyen les formes de la vida catalana. Però, en puritat, hauríem d’escriure que conformaven la manera de fer dels catalans, perquè és obvi, tal com també vaig destacar en un altre article, que la societat catalana ha canviat força des de l’any 1944, quan el professor va publicar el seu llibre, i, per tant, que cal que les repensem d’acord amb la societat catalana en què ens trobem.

Em proposo, doncs, a analitzar altres característiques, altres trets, que em sembla que són presents avui en dia en la nostra comunitat nacional. Tal com es va proposar Ferrater Mora, també destacaré les característiques en positiu. Per exemple, avui començarem per la humilitat. Hauria pogut analitzar el nostre grau de supèrbia com a col·lectivitat, però prefereixo analitzar-ho des del punt de vista de quin és el nostre grau d’humilitat per observar les possibles desviacions. El mateix filòsof, en el seu prefaci a Les formes de la vida catalana, ja advertia que aquell text no tenia “altra intenció que la de demanar als catalans que no es deixin emportar pel corrent perillós de la supèrbia”. Per tant, Ferrater Mora, que ens havia analitzat molt bé, ja ens advertia d’aquest parany fa quasi vuitanta anys!I continuava l’advertiment amb la següent frase: “Quan el català deixa de viure en tensió, es decanta vers aquest formalisme que li fa menysprear de les coses tot el que no sigui la superficial façana. Per això el català voreja sempre la fatuïtat i la fatxenderia. La preferència per la façana, la irreprimible tendència a la presumpció, són, doncs, el tribut d’una vida que defuig la desmesura i que precisament per aversió a l’exageració pot desembocar en la superficialitat, en la vanitosa dèria d’agradar”.

Advertits estàvem i, tot i així, em sembla que hem avançat perillosament pel camí de la superficialitat i de la vanitosa dèria d’agradar. Rebutjant la desmesura i l’exageració, es pot caure en el parany de voler agradar i quedar bé amb tothom. I això pot comportar la feblesa de les nostres posicions i de les nostres conviccions.

Ferrater Mora, però, estava preocupat perquè la supèrbia no corsequés la nostra saba col·lectiva. Ho tornaria a repetir, i amb un punt de dramatisme: “Tal vegada sigui la supèrbia l’únic vici –si podem anomenar-lo de manera tan lleu– que comporta una imperfecció radical i, per tant, que no pot regressar mai a cap virtut originària. La supèrbia té una sola direcció: la davallada. Per això la breu referència que em permetré fer ací d’aquesta possibilitat paorosa de la vida catalana es proposa alguna cosa més que descriure-la o analitzar-la; es proposa sobretot combatre-la.” Tot i que afegia unes línies més endavant afirmant que la supèrbia és més una possibilitat que una realitat...

Ara bé, la virtut cívica positiva, la humilitat, no està renyida amb l’exaltació dels valors de la nostra terra. Encara que, a vegades, aquest maridatge sigui difícil de fer i sostenir. Com quasi sempre que parlem de cossos socials vius, s’imposa el criteri dels equilibris inestables. Certament, tot és qüestió de mesura, de dosi. Si la balança es decanta massa cap a un costat, l’equilibri és impossible, i la humilitat, la supèrbia i l’exaltació dels nostres valors poden quedar en situacions descompensades.Fins i tot la ironia, per anar bé, hauria de ser humil. Perquè una ironia sobrepassada o sobreactuada pot emmascarar la supèrbia i la desmesura, dos vicis que, llavors i ara, hauríem de combatre, tal com Ferrater Mora ens suggeria.

Hem fixat perímetres, ara cal preguntar-se si els catalans continuem conservant trets d’humilitat o si, per contra, hem avançat cap a la supèrbia col·lectiva, i sobre si, tant si predomina l’una com l’altra, això és compatible amb l’arrelament i promoció dels nostres valors col·lectius. De moment, només hem plantat la tenda, el lector haurà d’esperar encara una mica per tal que fixi les meves conclusions.