Sobre la tolerància

Cada tema que tracto acostuma a tenir un pensador de capçalera. De manera que quan penso en la tolerància, el primer ‘maître à penser’ que em ve al cap és Voltaire, un home de les Llums i, sorprenentment, un amic dels catalans, tal com posa de manifest en el seu llibre ‘El segle de Lluís XIV’ (‘El siglo de Luis XIV’, Editorial Verbum, 2020).

Voltaire va escriure un text paradigmàtic en aquest sentit, el Tractat sobre la tolerància (Tractat sobre la tolerància i altres escrits, Edicions 62 i Diputació de Barcelona, 1988). En aquest text, Voltaire fixa de manera clara la posició: “Perquè un govern no tingui dret a castigar els errors dels homes, cal que aquests errors no siguin uns crims, i només es tracta de crims si alteren la societat, i alteren la societat quan inspiren el fanatisme.

Per tant, cal que els homes comencin per no ser fanàtics perquè mereixin la tolerància.” I ens dona la recepta perquè puguem complir aquest objectiu: “Com menys dogmes, menys disputes, i com menys disputes, menys desgràcies: si això no és veritat, és que m’equivoco. La religió ha estat instituïda perquè esdevinguem feliços, en aquesta vida i a l’altra. I què cal perquè siguem feliços en la vida que ha de venir? Ser justos.

I per ser feliços en aquesta vida, tant com ho permeti la misèria de la nostra naturalesa, què cal? Ser indulgent.”Es pregunta, llavors, Voltaire: si els nostres discursos, i els sermons, i les nostres obres morals i els catecismes respiren tots aquest deure sagrat de la indulgència, quina fatalitat o quina inconseqüència ens porta a desmentir allò que prediquem cada dia? Perquè afirma, també el filòsof, que tots sabem que la intolerància només produeix hipòcrites o rebels, i vet aquí una funesta alternativa.Arribar a la tolerància indulgent ha costat molts debats, molta sang i molt temps. Però al cap dels temps, podem quedar-nos només amb aquesta indulgència que té aromes d’indiferència? Hom pot ser indulgent perquè desconeix el pensament de l’altre, perquè no hi vol entrar, perquè no vol més maldecaps o perquè han decidit, ell i els altres, viure en illes, sense contacte i, per tant, sense problemes. I no criticaré aquests posicionaments, perquè cadascú sap com va el seu dia a dia i les dificultats que hi troba.De tota manera, si no volem viure en illes separades, si no avancem cap al concepte d’arxipèlag (que ja vaig dibuixar en un article anterior), potser la indulgència no serà suficient, potser la indiferència no ens farà avançar ni un mil·límetre en l’enfocament, i eventualment en la fórmula resolutiva, per continuar vivint junts.Potser hauríem de passar de la tolerància, basada en la indulgència o en la indiferència, a tenir una certa capacitat d’empatia.

Empatia no significa compartir les mateixes opinions i arguments, sinó que té a veure amb l’escolta activa, la voluntat de comprensió i, quan s’escaigui, donar suport emocional. Saber escoltar, l’escolta activa, implica parar atenció a allò que explica o argumenta una altra persona i interpretar els senyals no verbals que ens transmet o vol transmetre. I per què hauríem de practicar l’empatia? Doncs perquè permet millorar les relacions socials, perquè pot ajudar a la resolució de conflictes, perquè predisposa a posar-se (encara que sigui momentàniament) en el lloc de l’altre, perquè ens ajuda a ser més respectuosos i perquè desenvolupa les nostres capacitats de negociació i de col·laboració.Que ningú cregui que això, a part de ser positiu, sigui fàcil.

Els xocs personals i comunitaris poden venir de lluny i poden tenir causes profundes, que no s’acaben arreglant sempre, ni posant-hi molt bona voluntat. Ara, si no tenim tots plegats uns mínims d’empatia, la vida en societat serà molt més complicada i hi haurà brots desestabilitzadors (que ja hi són, com sabem, i alguns malden per fer augmentar). Arribats aquí, els catalans som ara més tolerants?, i som més indulgents o més empàtics? Continuarà...