Sobre la voluntat de ser

Tornant a Jaume Vicens Vives, al capítol Els ressorts psicològics col·lectius dins del llibre Notícia de Catalunya, escriu que “la vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser”.

I considero que sí, que un tret del nostre caràcter com a catalans és aquesta permanent voluntat de ser. La força de la voluntat de la gent que estimula l’esperança i la creativitat, i que fou una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Josep Pla, de Gaziel, de Jaume Vicens Vives o de Jordi Pujol, per exemple.

Una voluntat de ser que implica defensa i foment de la llengua i la cultura, de l’estar del benestar i de les eines de desenvolupament econòmic i tecnològic que han de facilitar el progrés general i la convivència de tots, i entre tots, els ciutadans.En una conferència que el President Jordi Pujol va fer al Born Centre Cultural de Barcelona, el març del 2014, titulada De Herder i Renan. I el dret a decidir, assenyalava que per a fer front al repte de mantenir la voluntat de ser, a Catalunya li cal disposar d’un règim polític i institucional que li asseguri capacitat d’actuar amb eficàcia sobre la seva gent. En l’àmbit polític, social i econòmic, i en el de la pròpia identitat. En el de la consistència. I en el de la capacitat de crear condicions de bona convivència. I en el de tot allò que el desenvolupament humà –individual i col·lectiu– necessita. “Un àmbit, afegia, que tal com van les coses no és segur que tingui. Perquè les societats –la nostra i en general– viuen situacions que tornen a ser tenses.”

A més, cal que davant aquests grans reptes col·lectius i al front de les grans idees hi hagi un bon lideratge. I això és difícil que sorgeixi, i, si existeix, històricament ens ha estat difícil de reconèixer, d’acceptar, de tenir i de mantenir. Doctrinalment, el catalanisme ha incorporat el substrat lingüístic, cultural, de valors i de memòria que Johann Gottfried Herder (ja a finals del segle XVIII) reclamava com a constitutiu de la voluntat de ser. Però alhora ha assumit també la voluntat, el plebiscit diari, i la decisió de defensar, perfeccionar i enfortir aquests substrats, que Ernest Renan (a la segona meitat del segle XIX) defensava. Allò que ell deia, que “una nació és un plebiscit de cada dia”. La voluntat de ser, la consciència nacional, s’ha de guanyar amb la voluntat i l’esforç del treball de cada dia. I això costa i cansa.Reconeguem, doncs, amb Herder que ens cal una tradició, una continuïtat, que sigui alhora “una possessió en comú d’un ric llegat de records, i el consentiment actual al desig de viure junts”.

¿Es donen prou aquests factors alhora en la societat catalana actual? ¿Som prou curosos amb el llegat lingüístic, cultural, de valors i de memòria? I, ¿som proclius a viure junts, o ens tanquem en cercles excèntrics? Perquè la baixa natalitat; els contingents creixents d’immigracions poc incorporades i amb poc contacte amb les realitats lingüístiques, culturals, de valors i de memòria pròpies del país; i l’escassa o nul·la empatia dels organismes estatals i de bona part de la societat de matriu jacobina que els sustenta; fa que els catalans, entesos com a suma del llegat i de la voluntat de ser, que hem compartit i bastit històricament, tinguem un present dificultós i un futur compromès, o, si més no, molts tinguem aquest neguit.

És evident que les societats evolucionen, però no n’hi ha cap que estigui disposada a fer-ho fent dissabte dels elements que fins ara l’han constituït i integrat. I m’agradaria pensar que els catalans no serem una excepció. Per això cal pedagogia, empatia, temps i treball. Com més tard ens hi posem, pitjor.