Sobre la iniciativa

Un dels llocs comuns que adopten els no catalans respecte a nosaltres és la capacitat de fer coses. Els corregidors castellans, que, ja al segle XVIII, espoliaven tant com podien el camp català (com a Pardines, a l’Alt Ripollès), es burlaven dels pobres pagesos dient “que els catalans treuen diners de sota les pedres”. Més recentment encara, un president del Govern espanyol que té com a inicial del seu nom una M, que es veu que alguns no saben desxifrar, es despenjava dient que “els catalans fan coses”.

Òbviament, tothom fa coses i, en cas de necessitat o comminació, has de treure diners de sota les pedres, d’allí on els havies amagat per tal que no te’ls robessin. Però a vegades te’ls roben –o, suavitzem-ho, te’ls robaven– aquells que diuen treballar pel bé públic.Sigui com sigui, els catalans, sense una administració que ens fos favorable, sinó ben al contrari, sovint hostil, ens hem hagut d’espavilar pel nostre compte i risc per dotar-nos d’una sèrie d’eines que facilitessin la vida a les persones i el progrés col·lectiu. D’aquesta capacitat d’empenta, i de suplència, n’han sortit escoles, hospitals, mútues, instal·lacions esportives, residències per a gent gran, etc.

Sempre he cregut que haver d’espavilar-se és bo, sempre que es faci en igualtat de condicions i sense l’hostilitat o abandonament per part dels ens públics, que, d’altra banda, mantenim entre tots. La igualtat de condicions no s’ha donat històricament, i, si els catalans hem volgut tenir determinats serveis, ens els hem hagut de fer i de pagar, sense que això hagi repercutit en una minoració del pagament de contribucions i impostos.Això també ha comportat que moltes persones hagin contribuït de forma altruista, amb els seus coneixements i temps, a posar en marxa i a fer funcionar aquestes institucions. Han estat escoles de civilitat i d’intercanvi, exemples de la possibilitat i de la necessitat de viure junts.Des de fa ja algunes dècades, el pes del sector públic no ha parat d’augmentar i, certament, s’ha fet, i es fa, una feina efectiva per poder suplir aquestes mancances i per dotar les nostres ciutats i pobles d’una sèrie de serveis i instal·lacions que tenen l’objectiu de millorar la nostra qualitat de vida i un adequat equilibri interterritorial, intergeneracional i de lluita contra les desigualtats, que, d’altra banda, són creixents.

Tot plegat ha configurat l’existència d’un sector públic i d’un sector privat, sense ànim de lucre, que treballen en un mateix territori sobre temes comuns. Això ha permès parlar de la cooperació publicoprivada, que està a la base del nostre sistema educatiu, del nostre sistema sanitari i del nostre sistema de serveis socials. També ha permès aquesta cooperació que s’evitin les duplicitats i que hi hagi uns estàndards, més o menys similars, entre tots els establiments coadjuvants, sota unes directrius comunes. Aquest model de cooperació ens diferencia d’altres territoris, i ha estat un model d’èxit, a bastament plebiscitat, que ha permès treballar en línies paral·leles, però no enfrontades ni concurrents.Ara, algunes veus alerten que aquest tret diferencial de la nostra organització social està en risc. Que els consensos que van permetre establir aquesta cooperació són criticats ideològicament o són escanyats a la pràctica, però sense fer-ne una denúncia explícita.

Avança la societat catalana cap a un sistema a la pràctica exclusivament públic de provisió de serveis essencials (ensenyament, sanitat, serveis socials)? És una política deliberada per a fer desaparèixer progressivament el ric conglomerat publicoprivat existent? Aquesta desaparició es farà sense el coneixement d’una societat anestesiada, que cada cop té menys força de mobilització i oposició? Ha funcionat tan malament la cooperació que s’ha d’extingir? Assistirem impàvids a la desaparició, per asfíxia, d’aquest tret diferencial? I després d’aquest, quin serà el següent? Les respostes, aviat.