Sobre les responsabilitats

Tot esforç comporta responsabilitats; tot treball comporta responsabilitats; la vida en societat comporta responsabilitats, i a vegades sembla que se’ns oblida, o, fins i tot, alguns volen fer veure que no en tenen. El somni d’alguns sembla ser el de no despertar de la infància, de manera que no calgui assumir responsabilitats. Mentre que altres les defugen, i davant qualsevol conseqüència negativa dels seus actes o omissions, la culpa és de la societat, del “sistema”, dels qui han vingut de fora, de les circumstàncies, d’una infància no reeixida, de traumes juvenils, de falta d’estima, etc., etc. La qüestió és trobar un boc expiatori a qui poder descarregar les nostres responsabilitats i, eventualment, les nostres culpes.

És propi d’una societat immadura, d’una societat que no ha format històricament ciutadans lliures i responsables, que aflorin aquests comportaments una mica beneits i que dificulten la construcció de societats sanes i responsables.Massa sovint contemplem com es volen defugir, i de fet es defugen, les responsabilitats individuals, i això és especialment alarmant en el cas del civisme, o potser n’hauríem de dir en l’absència de civisme, i en l’aparició de casos creixents d’incivisme, que dificulten enormement la idea de viure junts. Molts dels amables lectors d’aquests articles s’hauran trobat amb respostes destemprades quan es fa el més mínim advertiment sobre el comportament d’algú, sigui pel grau de sobreprotecció dels infants per part de molts progenitors que fa que els seus fills no siguin mai responsables de res, sigui perquè no s’assumeix cap responsabilitat sobre el fet d’embrutar l’espai públic, sigui perquè es fa exhibició pública sobre l’incompliment de les ordenances sobre un munt d’aspectes que regulen la vida quotidiana com els sorolls, la recollida d’escombraries, l’ús de vehicles a les voreres, l’aparcament en llocs destinats als vianants, etc.

És paradoxal veure com els qui evoquen constantment, i en qualsevol circumstància, els seus drets, sembla com si no tinguessin deures. Ja m’he referit en altres articles a què aquest desequilibri en l’exercici de drets i deures és el símptoma més clar d’una societat on sembla que hi hagi només clients o usuaris dels serveis públics, però no ciutadans conscients, certament dels seus drets, però també de les seves responsabilitats.I això és conseqüència d’un llarg procés en què des dels servidors públics, i els dirigents els primers, només s’explica als ciutadans allò que volen escoltar, defugint fer la pedagogia que cal fer per tal de bastir societats robustes, solidàries, crítiques i participatives. Perquè tal com consta en un dels textos de Rafael Campalans, “política vol dir pedagogia”.

Malauradament, i ben al contrari, s’ha anat bastint els darrers temps tot un arsenal jurídic, i intel·lectual, que prefereix ciutadans adormits, acrítics, individualistes, poc organitzats i tancats a casa, si pot ser. Ens cal tornar, com en tantes altres formes de vida, a l’equilibri. Em sembla que és més interessant i formatiu formar part de societats que avancen, sense massa a prioris contra els canvis i el pensament de les persones, per la via de l’intercanvi creatiu i respectuós d’idees, en una societat de persones lliures, formades, capaces de generar el seu propi criteri, i amb voluntat de raonar, d’enraonar i d’organitzar-se a la recerca d’aquell valor superior que és el bé comú.

El bé comú és un concepte, potser en desús, però que representa allò que tots hauríem de cercar. Un comú denominador, no mínim, que assegura la possibilitat de viure junts. Una recerca permanent d’allò que pot ser bo per a tots, des de l’exercici dels drets i l’assumpció de les responsabilitats.Els catalans, ¿assumim les nostres responsabilitats, o tenim tendència a defugir-les? ¿Som una societat madura i avançada o ens refugiem en la infantilització desculpabilitzadora? I, ¿quines repercussions té això de cara a la recerca del bé comú? Avancem.