Sobre la sobrietat

Un dels valors que trobo més fonamentals de la civilització judeocristiana és la sobrietat, és a dir, la capacitat de mesura (una de les quatre formes de la vida catalana segons Ferrater i Mora). Aquest principi de mesura, de no-ostentació, és especialment important, i treballat, en el món que deriva de la Reforma Protestant, tant per part dels luterans com dels calvinistes.

Personalment, he estat educat en els principis de la sobrietat, que implica una certa austeritat, i procuro seguir aquests ensenyaments, tot i que potser amb poc èxit, segons alguns. Bé, disculpeu aquesta expansió personal, però em sembla que no soc l’únic de la meva generació a qui es va inculcar el principi de la no-exhibició pública de la capacitat econòmica o de la posició social.Se seguia aquell principi bíblic recollit a l’Evangeli de Mateu segons el qual “quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta, i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà”. El principi era, doncs, que no facis ostentació d’allò que fas en cap àmbit de la teva vida.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, si la sobrietat significa mesurat, especialment en el beure i en el menjar, a Catalunya en general, i a Lleida en particular, el concepte de sobrietat fa temps que ha saltat pels aires.Quasi totes les festes populars acaben en grans àpats, en què els individus mengen i beuen, en públic i per sobre de les seves possibilitats, com si no hi hagués un demà. I això es reprodueix en els àpats familiars o de colles d’amics. Algunes de les festes, que ara passen per nostrades i tradicionals, haurien estat impensables fa només cinquanta anys...Però el sentit de la mesura, també s’ha perdut en altres aspectes. Al mateix Diccionari trobem que la segona accepció de sobrietat és “vida sòbria. Sobri en paraules, en lloances. Un estil sobri”. Em sembla que costaria cercar al nostre voltant persones que tinguin aquests conceptes com a línia d’actuació.

L’explicació que em dono, que és només pròpia i que no té cap base sociològica, és que venim de societats rurals sotmeses a ocupacions i guerres durant segles, filles de la misèria, que havien passat molta gana.. i que quan se n’han pogut rescabalar, han passat a l’extrem contrari: a una certa exhibició de l’opulència, a una certa desmesura, per si de cas. Es tracta, altre cop, d’un moviment pendular, en el qual som especialistes com a col·lectiu de la dificultat de trobar un terme mitjà. En una ciutat intermèdia, com Lleida (i suposo que les apreciacions serien extrapolables), on, per causes històriques i de present, és tan difícil trobar burgesos que tinguin voluntat de lideratge, ha aparegut una legió de nou-rics que exhibeixen cotxes, rellotges, cases, segones residències i viatges com atributs de glòria, estatus i perennitat. El tema és que a alguns això de la perennitat i de l’estatus els ha durat menys del que havien calculat. I les glòries en comunitats mitjanes, i un xic resclosides, són sempre efímeres. Més val que els nou-rics conjunturals ho tinguin present.

En qualsevol cas, en aquestes ciutats intermèdies de Catalunya, i a Barcelona em sembla que també, la sobrietat cotitza a la baixa. Hem abandonat els costums dels nostres orígens rurals, i ens hem llançat en braços d’una cultura hedonista, que ho vol tot ara, i al preu que calgui. A vegades tinc la sensació que l’adquisició de determinats béns es fa més en funció de poder mostrar-ho a tercers, en concurrència, que no pas pel propi gaudi.Sigui com sigui, es dona una convivència en la nostra societat entre persones sòbries, amb vida sòbria i sòbria en el tracte, amb altres persones que fan de l’exhibició i del bling-bling permanent la seva guia de comportament. Aquesta convivència és, per principi, inestable, però pot durar. Cap on es decantarà? I quin paper hi jugaran les consecutives crisis econòmiques i financeres en un sentit o l’altre? Parlar aquí de moral, individual i col·lectiva, seria desmesurat.