Sobre la idea de progrés

En un llibre suggerent, Lluís Domènech i Montaner. Una visió des del segle XXI (Viena Edicions, 2023), Lluís Domènech i Girbau, besnet del gran arquitecte modernista i intel·lectual, assenyala l’evolució des del positivisme tecnològic, amarat de la idea de progrés, fins al pessimisme que els textos de Nietzsche (força difosos a casa nostra) i d’Ibsen van insuflar a la societat catalana, a cavall entre els segles XIX i XX.

Segons l’autor, Domènech i Montaner passà de la “rauxa del tecnicisme”, en els anys posteriors a la seva graduació (1873) a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, embegut d’un afany d’anar endavant, de viatjar cap al progrés tecnològic, a un concepte de progrés reconsiderat per la visió dels resultats desastrosos de la inhumana Primera Guerra Mundial. Domènech i Montaner va quedar especialment colpit pel bombardeig de la catedral de Reims, la qual cosa per ell era impensable i significava la victòria de la barbàrie sobre la civilització.

Ell, com tants altres, passà de l’optimisme científic i tecnològic a ser envaït pel pessimisme nietzscheà sobre el concepte de progrés del gènere humà. El progrés científic i tecnològic ha donat, des de començaments del segle XX, passos de gegant, i hem vist noves conquestes i nous descobriments en la pràctica totalitat dels camps on la recerca s’ha fet efectiva.Ara, podem afirmar que el progrés humà, el progrés en el capteniment de les persones en la vida en societat s’ha desenvolupat de forma paral·lela al científic i tecnològic.La millora en el benestar material de les persones, evident si més no en el nostre entorn geopolític, ¿ha comportat avançar cap a la felicitat pública de la qual parlava en un altre article, i que Saint-Just preconitzava?El progrés, si l’entenem com a millora del benestar, factor de pau social ple de potencialitats per al coneixement, ¿ha pogut arribar a tothom? ¿o ha fomentat l’increment de les desigualtats?Atès l’augment de conflictes a escala planetària, la degradació creixent del medi ambient i les catàstrofes naturals que aniran lligades al canvi climàtic, i l’increment de desigualtats nord-sud i a l’interior de les nostres societats, tot plegat, ¿permet pensar en la generalització de beneficis que hauria de comportar el progrés científic i tecnològic? I pel que fa a les generacions futures, ¿podem pensar que viuran millor (en el sentit del benestar material i en les condicions d’afrontar el futur) que les immediatament anteriors?Contràriament a altres articles, en aquest formulo les preguntes quasi a l’inici, perquè certament les incògnites de present i de futur estan sobre la taula i són objecte de debat en el si de les famílies, dels col·lectius, i de la societat en general.Seria il·lús, i aberrant, negar els progressos que gràcies a la ciència i la tecnologia ha aconseguit la humanitat. Han fet més fàcil la comunicació entre les persones, les màquines fan feines enutjoses o impossibles per a les persones, l’esperança de vida ha fet un salt important, és possible curar malalties que eren letals, hem guanyat en llibertat i prosperitat.

Però això també té contrapartides, perquè a la fi tot depèn de l’ús que els humans fem d’aquests avenços científics i tecnològics. I per experiència sabem que la condició humana és capaç del pitjor i del millor.D’altra banda, aquest progrés científic i tecnològic hauria d’anar acompanyat d’una reflexió sobre els seus límits ètics. Però quan es fa, que no és sempre, s’acostuma a fer tard i com a mesura pal·liativa d’algun foc encès i difícil d’extingir.I també hauria d’anar acompanyat d’una reflexió sobre les exclusions, sobre les bretxes, sobre les persones que no poden seguir, per una multiplicitat de causes (socials, econòmiques, culturals, formatives, etc.), el ritme que a vegades sembla que vol imposar-se.Moltes preguntes sobre una idea de progrés, que des de fa més d’un segle oscil·la entre l’optimisme de la novetat i el pessimisme de l’ús real.