Sobre la modernitat

Com dèiem en un article anterior, enguany, entre la munió d’aniversaris que les instàncies públiques han decidit commemorar, hi ha l’Any Domènech i Montaner, en motiu del centenari de la mort del genial arquitecte.

He escrit genial arquitecte, però tot seguit he de rectificar, perquè, tot i que aquesta és potser la seva faceta més coneguda, Domènech i Montaner fou un geni transversal, interessat, certament, per l’arquitectura, però també per la política, la docència, l’art romànic, la història i l’heràldica. Una persona amb múltiples interessos, que són les millors i més plenes personalitats. Lluís Domènech i Montaner fou ariet i propagador del modernisme. Un moviment cultural, artístic, literari i arquitectònic produït a Occident a finals del segle XIX i començaments del XX. El nostre modernisme formava part d’un moviment global on també s’inserien l’Art Nouveau (a França i a Bèlgica), el Modern Style (al Regne Unit), el Tiffany (als Estats Units), el Jugendstil (a Alemanya), el Sezessionstil (a Àustria), o el Floreale o Liberty (a Itàlia), tots formant part del mateix corrent, però expressant-se en cada país amb unes característiques distintives.

En la mentalitat de Domènech i Montaner, i dels seus seguidors, aquest corrent ens permetia connectar amb una Europa endreçada, empeltada a l’Imperi de Carlemany, mesurada, que prenia exemple de la natura, estèticament atrevida i on totes les arts podien jugar un paper.Modernisme lliga radicalment amb modernitat, amb aquesta modernitat centreeuropea elegant, sofisticada i abraçada per les elits emergents de la societat. El somni modernista seria, massa aviat, estroncat pel somni noucentista, més local, però això ja són figues d’un altre paner.La recerca que el modernisme va fer de la modernitat fou un dels darrers intents d’inserir Catalunya (si més no les seves classes dirigents i intel·lectuals) en un moviment global europeu, en una modernitat comunament acceptada.Després del modernisme i del noucentisme, tots sabem que va venir el desballestament, i que només els presidents Pujol i Maragall, cadascú des de la seva òptica particular, van generar pensament i acció al voltant de la conceptualització d’una Catalunya europea. Coincidien a voler un grau d’exigència que fes de Catalunya un país endreçat, culte, desvetllat i feliç.Rimbaud deia que cal ser absolutament modern, i sembla que un nombre no menyspreable de catalans s’ho han pres al peu de la lletra, i sense descans! Però, massa fàcilment ens vàrem despenjar de l’exigència i de l’austeritat modernes i ens vàrem deixar gronxar per la facilitat de la modernor.La modernor és aquella manera de ser, en certa manera aquella patologia, que ha envaït ja fa un temps bona part dels catalans, i que consisteix a voler ser, sempre, a tota hora i malgrat tot, els més moderns de la classe. Aquesta recerca constant de la modernor ens impedeix cap tipus de continuïtat, situa les expectatives en nivells tan alts que no s’hi acaba d’arribar mai, i comporta, en conseqüència, un grau d’insatisfacció permanent.

Aquest neguit constant forma una societat acrítica, disposada a acceptar-ho tot en virtut de ser els qui consumim la darrera tendència, en l’àmbit que sigui. I és clar, sense capacitat crítica ni assossegament per discernir, acabem comprant, fent, pensant o defensant qualsevol cosa, per absurda que sigui. I quan ja la tenim, correm a posseir-ne una altra, que ja és més moderna. I així entrem en un bucle, que no sembla tenir sortida. Evidentment, no hi ha cap pla global, cap objectiu compartit, cap exigència ètica ni estètica de superació, només aquesta necessitat autoimposada de córrer i córrer darrere la darrera novetat. I som presa fàcil d’especuladors, de saltataulells, de moderns professionals i de gurus de temporada. I altre cop les preguntes: recuperarem els catalans un dia el gust per la modernitat? Abraçarem només la modernor? Una societat de “moderns” ansiosos pot aixecar res de seriós i durador? És un fenomen paneuropeu o merament local? Aviat les respostes.