Sobre la llibertat

De manera, si més no per a mi, sorprenent, quan llegeixes el capítol XXII d’un llibre historicista com ‘El Segle de Lluís XIV’ de Voltaire, et trobes amb unes pàgines amarades d’entusiasme respecte dels catalans. Segons Voltaire, «[els catalans] van demostrar tenir el caràcter que Tàcit els va atribuir tant de temps abans: “Nació intrèpida que té en poc la vida quan no l’empra per combatre”». I més endavant, en el mateix text, afirmarà que: “Lluny que l’abundància i les delícies els hagin reblanit, els habitants han sigut sempre guerrers, i els muntanyesos, sobretot, ferotges. Però, malgrat el seu valor i el seu extremat amor per la llibertat, han estat subjugats sempre: els varen conquerir els romans, els gots, els vàndals, els sarraïns”.

Em resulta fascinant aquesta afirmació de Voltaire, un dels més importants filòsofs de la Il·lustració a Europa, respecte de l’extremat amor que tenim els catalans (si més no els nostres predecessors i els seus coetanis) respecte de la llibertat.És el mateix respecte reverencial que hi tindran a finals del segle XIX i fins a la guerra (in)civil espanyola, els republicans a casa nostra. Els republicans catalans, que també tindran com a divisa “Llibertat, igualtat, fraternitat”, el far i senyal de la Revolució Francesa.Però aquest amor extrem per la llibertat no s’ha vist correspost per la història. Si Voltaire fa referència a com hem estat subjugats en tots els temps, si més no fins als seus temps, la llista la podríem allargar bastant, amb posterioritat al text del filòsof.

Històricament, hem gaudit massa poc dels beneficis de la llibertat, i la llibertat s’aprèn a estimar-la exercint-la, com quasi tots els drets. Si no es pot emprar, hom pot caure en la nostàlgia, en la desesperació o en l’anhel i la lluita per a tornar a aconseguir-la. Però la nostra posició minoritària, demogràficament i ideològicament, en el conjunt de l’Estat, no ha afavorit gaire aquestes aspiracions.Quan es passen llargues temporades sense poder exercir-la, com ara la pràctica totalitat dels segles XIX i XX hispànics, els mecanismes que fan rutllar la llibertat es rovellen.

Perquè tots els sistemes autoritaris tenen com a base de funcionament infondre la por a la població, per tal que no anheli un bé superior, com és en aquest cas la llibertat.Sense homes i dones lliures, sense homes i dones que anhelin, respectin i exerceixin la llibertat, no hi pot haver societat democràtica. I la societat democràtica només pot subsistir en absència de por i garantint el ple exercici dels drets inherents a la condició humana.Una societat democràtica no es pot basar, només, en un sistema electoral multipartidista per a la representació política. Necessita aire, necessita llibertat, necessita el contrast reglat i amb normes de civilitat acordades, necessita no penalitzar la dissidència, i necessita garantir el respecte de les minories.¿Es donen aquestes condicions en la nostra democràcia, abusivament autodenominada com a plena? ¿El marc teòric de llibertats és respectat? ¿No predominen en excés les teories que necessiten sempre tenir un boc expiatori? La falta d’exercici real del dret a la llibertat durant llargs episodis de la nostra història contemporània, ¿no fa més difícil l’actual exercici del dret, per manca de continuïtat històrica? Sense haver encara acabat amb les institucions i actituds de l’Antic Règim, ¿es pot parlar de llibertat plena? Sense ser tractats com a ciutadans, ¿hom pot creure que estem en un règim de llibertat?Moltes preguntes, ai las!, sobre un tema complex, d’una llibertat que no es pot tenir a mitges i que demana una dedicació diària. Com Salvador Allende, crec que hem de seguir “sabent que, molt més d’hora que tard, s’obriran les grans alberedes per on passarà l’home lliure per a construir una societat millor”. La llibertat, l’ésser lliure, és condició bàsica per a poder aspirar a bastir una societat millor. Hi estem prou avesats?