Sobre l'esforç i el treball

En escriure sobre la igualtat, vàrem esmentar els termes esforç, treball i progrés, conceptes que encara que semblin llunyans o sense relació, estan intrínsecament lligats. Si no volem un igualitarisme que ens tiri cap a la mediocritat i l’absència de recerca de l’excel·lència, cal que ens esforcem i que treballem, per tal d’avançar cap a un progrés en la igualtat.

Durant segles, els catalans hem gaudit d’una reputació positiva de treballadors. I durant la revolució industrial i les dures postguerres dels segles XIX i XX, aquests conceptes han fet que milers d’homes i dones, que milers de catalans, obrissin i aixequessin el seu propi negoci per tirar endavant. Uns negocis que moltes terceres generacions hem desistit de continuar perquè el nostre món es va ampliar o senzillament perquè vàrem estimar que es podia viure de la rifa sense fer gran cosa. L’absència d’atenció a un món permanentment canviant ha portat molts tancaments, i algunes tragèdies.

El concepte d’esforç fou venerat per generacions de predecessors nostres, que consideraven que només així podrien sortir d’una vida monòtona i sense esperances. L’esforç és la medicina que prenen els qui volen progressar a la vida, sabent que un resultat positiu no està sempre garantit i, que, en cas que sigui positiu, també pot ser efímer. L’esforç implica actuar sobre les cordes autèntiques del nostre temperament per poder endegar nous projectes. Però això vol temps, amor i confiança. Vol exactament, com escrivia Joan Maragall, la fe dels qui no temen ni defallences ni incomprensions, dels qui, veient l’obra llarga, es disposen a realitzar-la amb una contribució personal i irrecompensable, hora a hora, dia a dia. Amb aquest pensament, acaba Jaume Vicens i Vives la seva Notícia de Catalunya.L’esforç és una contribució de cada hora i de cada dia, i representa una contribució personal, que és més fructífera i pot donar més fruits si és col·lectiva. L’esforç pot no ser coronat per l’èxit, i d’això cal ser-ne conscient, perquè hi haurà moments de feblesa, d’incomprensió i de negació.Vivim en una societat que, a vegades, creu que l’esforç que tu fas no és possible, que no pots posar tant treball en una empresa, que no pots bregar tant per tal d’assolir un objectiu.

És l’exèrcit dels negacionistes, dels que consideren que, si ells no ho fan, tu tampoc no ho pots fer. Són les ombres del dubte, els profetes del rumor, les cariàtides de la maledicència, que prefereixen que ningú no faci res, perquè així no se’ls posa en evidència. Són les legions de l’enveja que, sense proves, acusen els altres, fins a arrossegar-los públicament, si poden, al descrèdit.

Que malparlen dels qui s’esforcen i treballen. Cal ser conscient dels tèrmits que volen minar, des del seu pedestal immòbil, la teva moral, per tal de fer creure que el teu esforç i el teu treball són en va. Contra aquestes ombres del dubte, profetes del rumor, cariàtides de la maledicència, legionaris de l’enveja, i tèrmits dels qui s’esforcen i treballen, l’antídot de Joan Maragall és temps, amor i confiança.Temps per picar pedra, per a continuar esforçant-se i treballar, per poder demostrar que tu ets l’actor de la teva feina i protagonista les teves suors.

Temps per a la reflexió, per a l’acció i per al repòs.Amor perquè sense l’autoestima i l’estima dels qui t’envolten, et coneixen i t’aprecien, pot ser que els negacionistes se’n surtin. Perquè pot ser que un dia, o molts dies, et manquin les forces necessàries.I confiança, perquè amb temps i amor, arribarà el jorn que l’esforç serà recompensat i el treball valorat. Confiança que ho fas pel teu benestar personal, pel del teu entorn més proper, i com aportació al progrés de la humanitat.La nostra societat s’ha bastit i ha durat gràcies a aquests pilars, ¿continuen sent l’esforç i el treball els pilars de la nostra aventura personal i col·lectiva? ¿Els continuem reivindicant amb el temps, amor i confiança que requereixen?