Sobre la generositat

Una de les virtuts més importants dels humans és la generositat, potser allò que ens fa justament humans. Generositat vol dir empatia amb l’altre, respecte per la feina de l’altre, ajuda en cas de necessitat, solidaritat amb els que més ho necessiten, amabilitat amb l’altre, obertura cap a l’altre, donació cap a l’altre, i, en el cas dels cristians, l’exercici de la caritat cap als altres.Quan vaig començar aquesta sèrie d’articles sobre les formes de la vida catalana que, al meu parer, podien complementar les que el professor Ferrater i Mora va descriure en el seu llibre de títol homònim, ja vaig dir que procuraria descriure-les en positiu, perquè en negatiu ja hi ha prou gent que ho fa, i alguns semblen trobar-s’hi bé fins i tot. No és el meu cas.

Considero que els catalans tenim prou formes de vida en positiu com per a posar-les en valor, i deixar de flagel·lar-nos constantment, i a cops amb fruïció i tot. Malauradament, ja tenim, com a col·lectiu, prou detractors, com perquè nosaltres aportem el nostre gra de sorra a aixecar la paret que, d’altra banda, alguns no voldrien que pugés recta.Ara bé, ¿és la generositat una forma de vida dels catalans? ¿tenim tendència a ser amables, donants, oberts, solidaris, reconeixedors i caritatius amb els nostres conciutadans, i amb les persones que podem tractar més enllà del nostre entorn més immediat? Trencant una pràctica que m’he imposat fins a aquest article, aquest cop respondré les preguntes plantejades, perquè responent-les podré exposar allò que em preocupa. Malauradament crec que, en general, els catalans som poc generosos, i els lleidatans igual.

Ràpidament algú em podrà objectar, i tindrà raó, que hi ha un important teixit de solidaritat i cossos de voluntaris que, de forma altruista, ajuden persones amb dificultats o hàndicaps de molts tipus. Evidentment només puc fer que reconèixer i agrair el valor immens de la tasca que fan, i sort n’hi ha del seu treball i entrega.Però en les relacions interpersonals i a l’interior dels col·lectius allò que aflora més espontàniament em sembla que és l’enveja. Una enveja polièdrica, com una hidra de set caps que vol envair l’espai.Tenim una societat que malament si fas, malament si destaques, i malament si sobresurts del lot, en l’àmbit que sigui.

Qualsevol que tiri una pedra a un estany calmat, a vegades d’aigües brutes, pot ser titllat de tot. Perquè si ningú no fa res no es nota la mediocritat o la mol·lície dels integrants d’aquell grup. Ara, si algú fa quelcom, que òbviament qualsevol altre hauria pogut fer, que es prepari perquè, sovint de forma indirecta, serà sotmès a escrutini condemnatori.Aquests atacs contra els que fan o destaquen es fan sovint de manera sibil·lina, amb petites frases que es projecten com a dards, del tipus “no caus bé”, o amb petites sagetes, que voldrien incrustar en el teu cos, del tipus “fas massa coses”, o amb fletxes enverinades (metafòricament) del tipus “ets massa directe”.

De manera que allò que per a mi, i espero que per a la majoria, són virtuts (ser ambiciós, treballar, proposar) es converteixen, com per art de màgia, en defectes. I vet aquí l’acció de l’enveja.És quan algú, que pel que sigui no et vol bé, cerca l’alquímia de transformar les virtuts en defectes. Uns defectes que només destaquen mentalitats recloses, autosatisfetes i banals.

Alguns em recomanen que no sigui tant incisiu, ho sento però aquesta llibertat d’esperit em ve de fàbrica, i la cuirassa és prou gruixuda.De tota manera, confio que es compleixi aquest text del professor Ferrater Mora: “Els catalans podríem exagerar les nostres virtuts fins a convertir-les en el vicis menys agradables; en tot cas, seguiria essent veritat que la rel d’aquests vicis eren virtuts i que, per tant, podríem sempre, amb una mica d’esforç, retornar a la nostra font originària, a la nostra tradició immarcescible.” Així sigui, i que nosaltres ho puguem veure i apreciar.