Sobre el romanticisme

Sovint es titlla els catalans de romàntics, i els que ho fan no deixen de tenir raó. Som un poble sentimental que, a força d’haver rebut moltes, fortes i continuades garrotades al llarg de la història, ens refugiem a vegades en allò que voldríem que hagués sigut o en els moments de glòria del nostre passat.

Això, aquesta actitud, no és necessàriament negativa, ans al contrari. No hi ha cap comunitat que se’n pugui sortir sense uns mínims d’autoestima. I és en aquest punt de la nostra carcassa nacional que els nostres adversaris, i enemics, colpegen un i altre cop per a fer-nos perdre la glòria del passat i l’esperança del futur. Ha sigut tan ferotge i tan continuada aquesta política d’atac a la nostra autoestima que resulta que a cops no sabem ni on trobar-la. Immersos en un present poc lluït, per a dir-ho suaument, negligim allò que hem sigut.

Els pobles amb mentalitat guanyadora i orgullosos del que han estat i del que són, acostumen a celebrar victòries o gestes èpiques i no derrotes. Commemorar derrotes és un signe d’una determinada mentalitat i d’una certa concepció del món.O si no, també es dona que passem a l’extrem contrari, que glorifiquem un passat llunyà de forma acrítica i sense fissures. Certament faríem bé d’estudiar més els nostres segles d’or.

Per a mi ho són els segles XIII, XIV i, en part, el XV, i el període que arrenca del Modernisme i va fins al 1936, en què una sèrie de senys ordenadors van posar les bases del país i van fer-nos mirar cap a Europa, que és la nostra font i destí principal.Tenim tan poca autoestima que ni tan sols som capaços de divulgar, amb tècniques contemporànies i atractives, aquest passat, que ens treballaria per dintre, ens donaria gruix col·lectiu i ens projectaria enfora. He repetit diverses vegades en les molt nombroses presentacions que faig dels meus llibres, que a Catalunya hi ha molts erudits i pocs divulgadors, i això és així tant en el camp de les ciències socials (i, en especial, pel que ens afecta, en el camp de la història) com en el camp de la ciència i la tecnologia. Tinc la sensació que tenim una ciutadania àvida de coneixements que permetin afermar la seva pròpia afirmació.Però, en lloc d’això, tenim actituds més aviat romàntiques, més basades en la il·lusió i en el somni que no pas en l’esforç intel·lectual per conèixer, i coneixent, estimar. Hi ha un excés de romanticisme i un dèficit d’Il·lustració.Com tants altres debats que no hem tingut al llarg de la nostra història, per impossibilitat de fer-los degut a la imposició de la política dominant en aquell moment o per absència d’oferta, el debat sobre el que representava la Il·lustració, les seves idees i els seus objectius, va quedar molt diluït al Principat, perquè hauria d’haver estat quasi coetani amb l’ensulsiada del 1714. En aquest sentit, la Il·lustració va poder desenvolupar-se a Menorca, perquè no van haver de suportar el tancament, polític i moral, dels Borbons hispànics i de tots els seus coadjuvants.Per tant, sense les Llums, sense el coneixement, l’obertura i les actituds que la Il·lustració va poder desplegar a la pràctica totalitat d’Europa, no va quedar altre refugi a casa nostra que un cert romanticisme acrític i, alguns cops, vanitós.

El problema més gran, però, és quan el romanticisme envaeix el camp de l’acció política i fa somniar en esdeveniments que difícilment poden tenir lloc, si hom té present la correlació de forces, el grau d’assumpció de riscos per part dels protagonistes i la voluntat de perseverança en l’acció. El que em sembla greu és desconèixer o minimitzar l’adversari. És derrota segura, i ens ha passat alguna vegada al llarg de la nostra història.També és cert, però, que sense un mínim de romanticisme, qualsevol acció, política posem per cas, no tindrà l’empenta que cal per a tirar endavant. Per tant, s’imposa un cert equilibri entre cartesianisme i romanticisme, entre erudició i divulgació, entre somni i raó. ¿Tendim els catalans cap a aquests equilibris?