Sobre l'hedonisme

Hi ha un passatge de l’Evangeli segons Mateu que sempre m’ha fet reflexionar i que he procurat tenir present: “En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la mà dreta, perquè el teu gest quedi amagat.” Aquest capteniment ha estat més honorat pels luterans que no pas pels catòlics. En el món luterà estan mal vistes l’ostentació de la riquesa i les ganes de destacar, tot i que això ha evolucionat una mica en el temps. Els calvinistes, per la seva banda, tenen una relació diferent amb els diners, perquè consideren, esquemàticament, que l’èxit en els negocis o en la vida laboral és un signe de la benedicció de Déu, i això explica, en part, que molts magnats americans dediquin, de forma pública, explicitada i visible, part de la seva fortuna a accions a favor de la comunitat. Per a ells és un signe d’estatus i de poder.Sigui com sigui, jo vaig ser format en la disciplina de l’estalvi i de la no-ostentació, i són principis que he procurat conservar al llarg de la meva vida, hagi viscut on hagi viscut.Una de les coses que més em sorprenen en el conjunt de Catalunya, i a Lleida en particular, és la necessitat que alguns tenen de mostrar la seva potència econòmica, que no saps mai si és real o fingida. Descartat que s’hagin fet calvinistes, deu correspondre a una pulsió més primària, que consisteix en l’autoafirmació per via de l’exhibició. Alguns cops a desgrat de semblar el ruc de Sant Antoni. Sigui com sigui, trobo curiós que en els nostres entorns les converses girin al voltant dels cotxes i de la seva cilindrada, de viatges exòtics a destins ben llunyans, a construir cases que semblen pensades més per a ensenyar que per viure-hi, o a la pràctica d’esports minoritaris i per a minories selectes. Potser haver estat aquest territori pobre de solemnitat durant segles fa que quan s’han pogut arreplegar uns quants euros, o molts, hi hagi la necessitat de pregonar-ho.

No tinc res a dir d’aquests comportaments, només afegir que m’agradaria més que les converses es poguessin fer al voltant de temes que afavorissin la millora i l’expansió acordada de ciutats i pobles a mitjà termini, i que aquests beneficiats de la riquesa econòmica poguessin contribuir a augmentar la riquesa cultural, educativa, esportiva o patrimonial dels llocs on resideixen. És aquesta absència de burgesia il·lustrada i organitzada el que em preocupa. És cert que a cada atzagaiada històrica, Lleida, el Ponent i el conjunt de Catalunya han perdut les seves classes dirigents que han estat substituïdes per colons, saltimbanquis o paracaigudistes que no estimaven ni han estimat la ciutat o el poble corresponent, i encara menys el conjunt del país.

Crec que és urgent que siguem capaços de formar i empènyer la irrupció d’una classe dirigent, integrada per gent formada, generosa i que vulgui dedicar una part de la seva vida al servei del bé comú, al servei de la polis. Perquè no hi ha servei més noble que el que es dedica al conjunt de la col·lectivitat. No és feina fàcil, però com més aviat ens hi posem, millor.Si no, el que ens espera són bafarades d’hedonisme, entès com a corrent filosòfic i ètic que veu en el plaer una font de felicitat, un sentit de la pròpia existència i un criteri moral. L’hedonisme considera els preceptes ètics com a simples regles empíriques que tenen com a finalitat defensar-se dels sentiments de disgust i així restar completament receptiu a les alegries de la vida.

El contrari de l’hedonisme és l’ascetisme que exerceixen aquells que contemplen el bé en el refús del plaer. Des de l’inici de la filosofia, la discussió entre ambdós camps continua.Hem variat els catalans des de l’ascetisme primigeni lligat a comunitats rurals cap a un hedonisme de ciutats grans i intermèdies? En aquesta línia, els ponentins hem inclinat l’equilibri més cap a l’hedonisme, com a reacció a l’ascetisme que ens ha tocat viure durant segles? L’hedonisme crea més satisfaccions que frustracions? Unes quantes preguntes que respondrem properament.