Sobre l'epicureisme

Recentment he llegit que la política actual a casa nostra és una mena de manierisme barroer, i que cal que les societats democràtiques siguin epicúries. Però què és l’epicureisme? Es tracta d’un moviment filosòfic fundat al segle IV aC, i basat en els ensenyaments d’Epicur de Samos, qui va fundar El Jardí, una institució que es va fer famosa pel conreu de l’amistat i per estar oberta a les dones, en contrast amb l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil.

El materialisme d’Epicur el va dur a una crítica generalitzada contra la superstició i contra la intervenció divina. Era, de fet, un hedonista, ja que creia que el bé major consistia en la cerca d’un plaer modest i sostenible d’un estat d’ataràxia (de tranquil·litat i d’alliberament de la por) i d’aponia (absència de dolor corporal).

Tot i que declari que el plaer és el seu únic objectiu, el concepte que l’absència de por i dolor constitueix el plaer més gran, i la defensa d’una vida simple, l’allunyen del concepte d’hedonisme tal com s’entén col·loquialment.

Molts pensadors partidaris de la Il·lustració van donar suport a l’epicureisme entès com a filosofia moral, entre ells Immanuel Kant, que va qualificar Epicur com “el més destacat filòsof de la sensibilitat”. Un filòsof contemporani, Michel Onfray, considera que “sense Epicur no haurien existit ni el Renaixement, ni Montaigne, ni el pensament llibertí dels segle XVII, ni la filosofia de la Il·lustració, ni la Revolució Francesa, ni l’ateisme, ni les filosofies de l’alliberament social. Epicur pot constituir un poderós remei contra la febre decadentista contemporània”.

És aquest punt el que més m’interessa. Contra les teories del declivi i la decadència de les nostres societats, a vegades alimentades per teories complotistes, cal una reacció d’entusiasme cap a la sensibilitat, cap a la recerca de l’absència de la por i del dolor i l’afirmació de la tranquil·litat i de la vida simple.

En unes societats angoixades per les pors, per les múltiples pors a la pèrdua de la feina, a la pèrdua d’estatus, a la pèrdua d’estabilitat afectiva, a la pèrdua de persones estimades, a la pèrdua d’una certa pau col·lectiva, ens cal tranquil·litat, serenitat i trobar mecanismes que dificultin l’aparició d’aquestes pors.

Contra una vida excessivament sedentària, contra la prolongació de la vida, contra el dolor corporal que tot plegat pot portar aparellat, ens convé tranquil·litat, assossec, prendre’s la vida, personal i col·lectiva, epicúriament.

Això no implica defugir les responsabilitats, i abandonar la preocupació per la polis, ben al contrari, diu que ho fem amb mesura, sense precipitacions, sense ofuscaments negatius i negacionistes, sense una cultura de la por que ho pot arribar a impregnar tot, inclòs el nostre futur.

No és un posicionament fàcil, però pot ser terriblement agraït, si podem establir aquest equilibri que ens condueixi a un cert grau d’hedonisme.

Un dels mals dels nostres temps és aquest estat d’angoixa, de preocupació, d’enuig permanent que ens poden precipitar moltes realitats quotidianes. Contra aquest estat de coses es pot produir la negació, la fugida endavant o una actitud reposada que busqui sensiblement una sortida que minimitzi la por i el dolor, característiques, d’altra banda, de la condició humana.

Només amb aquest capteniment, només amb aquesta predisposició a entomar els reptes presents i futurs, amb assossec i reflexió, ens en podrem sortir com a individus i com a societat. La Història n’està plena de paràlisis per por, de fugides endavant, de reaccions precipitades, de dolors infligits i rebuts.

Potser ja és arribat el temps de la sensibilitat, de l’assossec, de l’absència de pors. Potser és arribat el temps de bastir persones i col·lectius epicuris.

¿Sabrà la societat catalana abraçar l’epicureisme o continuarà convivint amb pors i dolors, que, massa sovint, han estat a la base del seu passat, amb els resultats que coneixem?