Sobre la percepció del futur

En un article publicat ja fa uns mesos, escrivia sobre la idea de progrés: “El progrés, si l’entenem com a millora del benestar, factor de pau social i ple de potencialitats per al coneixement, ¿ha pogut arribar a tothom? ¿o ha fomentat l’increment de les desigualtats?.. I pel que fa a les generacions futures, ¿podem pensar que viuran millor (en el sentit del benestar material i en les condicions d’afrontar el futur) que les immediatament anteriors?” Disculpin l’autocita, però em sembla que lliga bé amb el que vull explicar avui. Certament estem confrontats a una sèrie de variables (crisis econòmiques oscil·lants, però cada cop més seguides en el temps; canvi climàtic; intel·ligència artificial, avenços de la ciència i la tecnologia; canvis demogràfics i cohabitació de cultures i estils de vida diferents; increment de les desigualtats a l’interior de les nostres societats i en les relacions Nord-Sud; augment dels conflictes bèl·lics; lluita per l’aigua i contra la desertització: desproveïment de matèries primeres; món multipolar; pèrdua de centralitat d’Europa, etc.), que fan que la visió que cadascú tingui sobre el futur, tant personal com col·lectiu, pugui diferir notablement.Els joves no ho han tingut mai gaire fàcil i, més o menys, cada generació que s’ha anat incorporant al món del treball a l’arribar a l’edat adulta ha tingut les seves dificultats.

Allò que sí que ha canviat és que l’Estat espanyol, i Catalunya també, han passat a un doble escenari migratori: hi ha una immigració “preparada” que són executius de companyies o líders de start-ups o professionals de la restauració, al costat d’una immigració “pobra” que o no troba feina o no troba casa (o ambdues coses) i que és fàcilment explotada en circuits laborals no sempre clars o que treballen per sous molt baixos en branques de l’activitat econòmica de poc valor afegit. En alguns casos d’aquest segon bloc, a més, sense permisos de residència o en situacions molt precàries.Però hi ha un altre fenomen que és nou, i és l’emigració, no de treballadors manuals o poc qualificats, sinó de joves que han fet estudis brillants i que només poden avançar en la seva carrera professional marxant. És una pèrdua de recursos, perquè s’han format aquí amb els impostos que paguem tots, i sobretot, és una pèrdua significativa, i dramàtica, de capital intel·lectual.

Molts en tenim exemples en les nostres famílies, i tal i com va la cosa, amb un país francament anquilosat, no detecto gaire pressa per a tornar. Això descapitalitza greument el nostre futur, perquè en molts casos se’n van els millors.Aquesta emigració preparada que se’n va fa que la percepció de futur que tenim respecte de casa nostra no sigui tan positiva com hauria de ser. I per a ells, que s’han vist impel·lits a marxar per molts errors nostres i de polítiques erràtiques i curtterministes, tenen una percepció del futur en què es veuen instal·lats en altres indrets, més favorables al canvi i a la innovació, lluny de casa seva.Per tant, tenim un futur basat en la immediatesa i el benefici ràpid de la immigració “preparada”, que té ànima de nòmada; un futur difícil i gens segur per a la immigració “pobra”; i un futur, bàsicament instal·lat en la llunyania i en part també nòmada, de l’emigració “dels més preparats”.El quadre no és gaire engrescador, perquè a més hi hem d’afegir tots aquells nascuts aquí que poden caure, segons com vagi, del costat dels preparats, amb bones perspectives de futur; o del costat dels menys preparats, amb perspectives de futur complicades en qualsevol sentit.

I cadascú tindrà una percepció de futur diferent, en funció de les seves expectatives.Fem tot el que sigui possible com a societat perquè la percepció del futur dels nostres joves sigui positiva o ens llastraran, els llastraran, les rutines, les pors, l’aversió al risc, l’endogàmia, les paràlisis i l’estructura econòmica i social que tenim? Aquesta és la pregunta del milió.