Sobre la solitud

El procés d’envelliment de la població que estem vivint a Europa i que, a causa de les dinàmiques demogràfiques que es poden observar, continuarà en augment en els propers anys, comportarà una sèrie de desafiaments culturals, socials i econòmics que haurien de situar el fenomen de la solitud no desitjada en el centre de les polítiques de les diverses instàncies polítiques europees.Està àmpliament constatat que a major edat de la persona, menor és la probabilitat que visqui sola, possiblement perquè l’augment de l’edat s’associa a la pèrdua d’autonomia funcional, cosa que dificulta el manteniment d’aquesta independència residencial. Unes altres constatacions, que les estadístiques fonamenten, són que a major nivell d’instrucció major és la propensió a viure sol, i que la disposició d’un major estoc de recursos econòmics afavoreix també la vida en solitari.

En definitiva, i segons la mitjana de diversos estudis europeus, a major percepció del nivell de solitud no desitjada, s’observen conductes menys saludables i, per contra, major percentatge de problemes de salut mental, major deteriorament cognitiu, més pensaments pessimistes, més estigma de ser considerat socialment inadaptat i major probabilitat de ser víctima de maltractaments. I, a la inversa, a menor percepció de solitud no desitjada, observem un major benestar individual i una major cohesió social.

Aquest tipus de solitud no desitjada, entesa com un indicador de benestar subjectiu, és la segona preocupació de les nostres persones grans, just després de la salut. Una solitud que fa referència a aspectes més subjectius, de tipus emocional, profunds i globals de les persones, i que poden tenir uns efectes més devastadors que la mera manca de suport social. 

Per això, és tant important reforçar les interaccions que ens proporcionen aquest suport social, que fan que aquestes persones es puguin sentir estimades i cuidades, i d’aquesta manera protegir-les de la depressió. No oblidem que la solitud no volguda pot ser una condició psicològica afeblidora caracteritzada per sentiments d’aïllament social, buit, sensació d’inutilitat, manca de control i amenaça personal.

Segons dades de la Comissió Europea (2021) la solitud no desitjada afecta l’11,6% de la població espanyola, i també es constata que 30 milions de persones a tot Europa se senten soles amb freqüència. No es tracta d’un fenomen aïllat, tot i que la seva percepció és encara més gran entre persones joves, adolescents i grans. 

Però també hi ha altres grups socials que presenten una major probabilitat de patir una solitud no desitjada: les persones amb discapacitat, les immigrants o les cuidadores.

Pel que fa a Catalunya, ens trobem que cada cop hi ha més persones amb una edat superior als 65 anys que viuen soles. En només 4 anys (2014-2018), aquesta situació ha augmentat prop d’un 11%, d’acord amb les xifres de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Segons aquesta mateixa enquesta, es percep una tendència a l’alça de les persones d’entre 50 i 64 anys, majoritàriament homes, que viuen sols, marcant un perfil vulnerable. Aquest col·lectiu, que engloba les edats prèvies a la jubilació, ha crescut un 18,5% en el període indicat. 

L’anàlisi de les dades confirma, doncs, una tendència a la individualització progressiva de la societat. Sigui com sigui, caldrà augmentar els esforços de les administracions públiques per abordar aquesta situació de la solitud no desitjada, tot dissenyant polítiques específiques adreçades a grups vulnerables específics i centrant-se en determinats esdeveniments vitals (jubilació, pèrdua de la família, pèrdua de treball, deteriorament de la salut, etc.), per tal d’intentar bastir barreres protectores contra la soledat no volguda.

¿Som conscients d’aquesta nova realitat social i treballem prou per bastir aquestes barreres protectores? ¿Ens hi preparem? ¿Les administracions públiques fan els deures davant d’aquesta nova situació? De la resposta a aquestes preguntes en dependrà, en bona part, la qualitat dels suports i oportunitats que pot oferir la nostra societat, i en dependrà també la pervivència de les formes de vida catalanes.