Sobre l’equilibri

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el mot equilibri presenta diverses i variades accepcions.Per exemple, l’equilibri és el fet de contrarestar-se l’efecte de dues forces o accions oposades, però també és l’estat d’un cos que, obrant sobre ell dues o més forces, roman en repòs. I també s’entén com a equilibri la distribució ben ponderada de les coses.Una altra cosa és fer equilibris, que vol dir intentar mantenir la condició, el nivell, la qualitat, etc. d’una cosa o situació.Sigui com sigui, la posició d’equilibri acostuma a ser inestable perquè les forces en presència, que exerceixen sobre el cos (personal o col·lectiu) accions oposades, poden modificar en qualsevol moment la posició.Aquesta posició més aviat incòmoda i circumstancial pot variar cap a un costat o cap a un altre en funció de la correlació de forces presents. Hom pot estar posicionat sobre un determinat tema, però si les forces en presència són poderoses acabarà fixant la seva posició a l’altre extrem de l’escaquer públic, saltant-se el punt d’equilibri.La nostra societat, i nosaltres mateixos, tenim una certa tendència històrica al moviment pendular. L’opinió pública, i publicada, pot variar el seu posicionament per un efecte de moda, militància, pressió social o conversió espontània (o incitada).Passem d’un extrem a l’altre amb certa facilitat i hi ha un efecte gregari bastant estès. A quasi ningú no li agrada ser assenyalat o que el considerin el raret del grup, i llavors acomodem la nostra opinió a la majoritària, o a la que s’expressa amb una vehemència que vol passar per majoritària. Probablement a aquest fet se sumen una tendència arrelada a la por enfront de la massa, la manca de personalitat, una certa negació de la individualitat i no disposar d’eines que ens hagin habituat al debat. Tot plegat fa que es pugui passar, en temps rècord, de la lloa a l’escarni, de la pràctica a l’absència, de l’assentiment a la rancúnia, o de l’afirmació a la negació.Amb aquests vímets és impossible que s’estimuli un debat públic, i entre privats, que sigui lliure, franc, obert i responsable. Perquè es tendeix a l’encastellament i a una defensa numantina dels posicionaments. A vegades, l’exigua quantitat de caràcters per definir postures a les xarxes socials fa que el debat es personalitzi massa i tendeixi al reduccionisme i a la simplicitat. Ara bé, la meva experiència personal és àmpliament favorable a l’ús, i al contrast, a través d’aquestes xarxes, i em sembla injusta la seva demonització a priori.En aquest camp de la recerca de l’equilibri, com en tants altres, ens manca assossegament, eines per a l’intercanvi fluid i contrastat, validació d’experts independents sobre els temes objecte de debat, i terrenys i regles de joc acotades. Si no, a vegades, tinc la sensació que s’instaura una mena de campionat per veure qui crida més o a veure qui la diu més grossa en menys temps i amb menys justificació.El problema ve de lluny, perquè tots els nostres indicadors culturals (lectura, assistència a concerts, freqüentació de museus o exposicions, aprenentatges artístics, coneixement d’idiomes, etc.) estan per sota de la mitjana europea. I una societat amb dèficits culturals, històrics i actuals ho té més difícil per ser una societat democràtica, sòlida i estructurada.La recerca de l’equilibri en la nostra vida personal i col·lectiva costa. Però costa molt més, per a la nostra vida individual i per al viure junts, una societat d’individus mal formats, sense eines per al debat, o acostumats a cridar per fer-se entendre i amb clares tendències supremacistes, en funció del tema que es tracta. Deixant de banda que a Catalunya hi ha temes que no es poden tractar si no es vol prendre mal i si s’intenta aconseguir un equilibri ponderat dels diferents posicionaments, que massa sovint, malauradament, tenen la voluntat d’excloure a qui fa consideracions diferents.Continua sent la societat catalana i els catalans pendulars? O tendim més ara cap a la recerca de l’equilibri?