Sobre la simplicitat

Faig un parèntesi de només una setmana sobre el tema de la immigració que estava desenvolupant aquests darrers dimecres, tot prometent que a partir de la setmana vinent reprendré el tema. Avui, per contra, vull escriure sobre un tema que no para d’interpel·lar-me, i és el de la simplicitat, un discurs amb el qual em trobo cada cop més sovint en l’àgora pública (i a vegades també a la privada).Em refereixo, amb el terme simplicitat, a aquella manera de ser que vol dir, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la qualitat de ser simple.Ser simple, no complicar les coses, és, en principi, una virtut, però això depèn també d’en quin context ho apliquem. La simplicitat és certament una virtut enfront dels artificis innecessaris, de les giragonses supèrflues i de les ganes d’impressionar mitjançant arabescos orals un determinat auditori. Però és un problema, i dels grossos, quan mitjançant equacions simples es volen abordar qüestions complexes.La simplicitat esdevé el resultat de posicionaments que no saben, o no volen veure, o no volen tenir presents la complexitat d’un afer, d’una situació o d’una qüestió. És el posicionament visible d’aquells que han decidit motu proprio que les coses han de ser, perquè ells ho han decidit així, més simples o de solució més fàcil d’allò que en realitat són.La condició de simplicitat acostuma a ser emocional i immediata i, per tant, s’oposa al racionalisme i a la ponderació prudent. Evidentment, aquest posicionament encastat en el simplisme no deixa de gaudir, malauradament, en la nostra societat (que és emocional, exigent i demandant d’immediatesa alhora) d’una certa popularitat. I per què gaudeix d’aquesta popularitat? Doncs perquè massa sovint aquells que haurien de donar explicacions clares i entenimentades, que reflectissin totes les complicacions d’un afer, prefereixen jugar a expressar-se de forma hermètica i un xic secreta i arrogant, que acaba sent incomprensible per al conjunt de la ciutadania. Contra aquests discursos enrevessats, i difícilment comprensibles, fins i tot per als qui els escriuen o diuen, s’aixequen els tenors i les sopranos del simplisme (i les corals que els hi fan eco), els apòstols de la simplicitat i de les solucions reescalfades sortides de qualsevol plis-plau.Aquesta tendència a proclamar solucions senzilles, i quasi miraculoses, a problemes complexos, són el brou de cultiu de personatges màgics, i d’ideologies màgiques, que tenen solucions radicals i globals a problemes que fa anys i panys que duren sense que ningú n’hagi trobat el desllorigador.Aquest simplisme, intel·lectual i polític, és terreny adobat per als extrems. Per als partidaris dels bocs expiatoris enfront un tema que acostuma a tenir moltes arestes i que necessita abordatges globals.En una societat de la immediatesa, de la quasi instantaneïtat, aquells que proclamen solucions, ras i curt, omnicomprensives i ràpidament resolutòries, acostumen a tenir pistes d’aterratge franques, mentre que els qui advertim que a temes complexos calen reflexions i accions complexes ho tenim més malament, i som titllats de voler endarrerir les solucions i de posar dificultats a les resolucions. Una societat simplista potser serà més feliç, però els problemes o no es resoldran o es resoldran a mitges, perquè no hi ha res més perseverant que els problemes irresolts de fons.Comprarem els catalans els missatges de la simplicitat o ens arremangarem per abordar els temes i situacions amb mirada llarga, tenint en compte tot i tothom? De la resposta a aquesta qüestió dependrà si volem ser una societat lliure, culta i desvetllada o si optem pels jocs de mans i per la facilitat, per aquell tristíssim “qui dia passa, any empeny”.Estic convençut que la simplicitat és capaç de matar una societat que es vulgui desenvolupada, diversa, acollidora i moderna. Que cadascú se situï allí on vulgui.