Sobre la classe dirigent

Lleida és una ciutat històricament dissortada i, certament, a cada conflagració bèl·lica que ve de l’oest, la primera bufetada se l’ha endut.Potser la més sonora fou el 1707, quan, a l’inici de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, les tropes borbòniques la conqueriren per als seus interessos. Lleida fou l’única ciutat en què la seva catedral romanicogòtica fou dessacralitzada i convertida en caserna. A cap altra ciutat li va passar un desastre d’aquest tipus.Per a la ciutat, que el seu monument més important, el centre de la vida religiosa i un lloc on nobles, ciutadans i gremis havien abocat molts diners per tal d’embellir-lo i fer-lo resplendent, fos convertit en caserna hagué de ser un trauma. Un fet violent que ha marcat la vida i l’esperit de diverses generacions, un acte deliberat de control i d’humiliació. I si es van atrevir a fer això amb una catedral, què no farien amb els austriacistes i amb el conjunt de forces vives de la ciutat. A sang i foc. Totes les institucions abolides, l’Estudi General tancat des del mateix 1707, els estudiants foragitats, les “Consuetudines Ilerdenses” derogades, la Paeria desfeta, i tots els cossos intermediaris intervinguts. Tots aquells que comptaven en la vida de la ciutat exclosos o bandejats; els no afectes, perseguits; els contraris, decomissats; els professors universitaris, desposseïts. És a dir, la vida ciutadana i el conreu de la intel·ligència suprimits. Lleida es va quedar sense classe dirigent, i va entrar en vida vegetativa.Va costar molt refer-se d’aquella malvestat, però a finals del XIX i el primer terç del segle XX, amb la Renaixença primer i el catalanisme després, es van anar consolidant figures emergents, nissagues amb projecció ciutadana. Fou el cas dels Sol, dels Morera, dels Torres, dels Perenya, dels Vives.. i de molts altres. Doncs bé, tot això també va quedar estroncat de pet el 3 d’abril del 1938 quan els sediciosos franquistes van entrar a Lleida. Durant la guerra, però, la pèrdua del poder efectiu per part d’aquests prohoms feu que la ciutat fos protagonista d’una sagnia indigna i salvatge contra elements de dreta i catòlics. La torna va ser que aquells que havien dirigit i representat la ciutat fins llavors van haver de marxar a l’exili o foren depurats o executats. Lleida tornava a quedar escapçada de les seves classes dirigents.Els substituts foren addictes locals al Règim i paracaigudistes que ni coneixien, alguns; ni estimaven, quasi tots, la ciutat, i encara menys, els seus ciutadans. Lleida va quedar a mercè de l’especulació d’uns pocs, de la submissió a les ordres, a la negació de la catalanitat, paralitzada per la por de molts, i víctima del parasitisme dels que volien medrar en aquell règim. No en va sortir gairebé res de bo. Amb tota certesa, no va emergir cap talent ni es va ensumar cap classe dirigent.Restaurat el sistema electoral multipartidista, va semblar que podien sorgir nous lideratges i noves iniciatives, i parcialment va ser així, però a poc a poc la ciutat va anar entrant en un nou estat de somnolència, gronxada per un cert benestar econòmic i la vacuna inoculada per tal que no t’emboliquessis en temes col·lectius.Al meu entendre, la classe dirigent no són només aquells que ostenten càrrecs de representació i de govern, sinó aquelles persones o entitats que tenen veu pròpia, que tenen voluntat de participar i d’incidir en el debat col·lectiu, que no tenen lligams estrictes d’adscripció partidista, que fan més que no parlen, que estableixen xarxes, que no arriben a la paràlisi per l’anàlisi, que tenen projectes i iniciatives transversals i que estan decidides a destinar part del seu temps i els seus recursos a materialitzar aquestes iniciatives i projectes.Lleida havia disposat d’aquest tipus de persones i entitats, però foren brutalment escapçades per fets bèl·lics. Cada intent d’estabilitzar una classe dirigent ha acabat violentament, i això potser fa que sigui difícil fer aflorar aquest capital humà. De tota manera, considero que aquest capital hi és, i que es tracta de conèixer-lo, treballar-lo, engrescar-lo i fer-lo emergir.